Calella, hivern.1
Ara fa bon temps. La lluna de gener és la més clara de l’any. Dóna gust, a totes hores, de caminar. El pensament s’emplena de joventut i d’imprecisió. Tot té una punta, una orella llançada cap a l’infinit, i més que la possessió interessa el fervor, el desig. La lluna posa sobre les parets dels horts una blancor espessa i suau, els eucaliptus tenen, a la nit, una immobilitat oriental, l’aire és tebi de la floració dels tarongers. La platja, a les hores de sol, bull de petites flames rosses com minúscules llengües de foc. A la tarda surten al cel uns nuvolets blancs que vénen una mica cap aquí i van una mica cap allà i després —meravellosa mort— es dilueixen i fonen en el blau.
En els pobles, però, potser perquè es viu tan a la vora de la realitat i de la vida, les reaccions són violentes. Al costat de la imprecisió camina sempre una ratlla de sequedat. La indiferència de la naturalesa, la melancolia de les coses, la naturalitat sensual del paisatge, es resol, una vegada hom ha esgotat la potència d’imaginació, en pura desil·lusió. Cal, però, especular sobre aquesta caiguda, no deixar-se arrossegar i extreure de l’enquadrament de la petitesa humana en la immensitat de la vida l’elegia dolça i conformada.
No totes les coses són igualment belles. El sol dóna a la mar una inquieta immobilitat, i això, al capdavall, és esgotador. Una criatura amb els peus nus —fina pell rosada i morena— agita amb una canya una olla de quitrà fumejant i l’aire s’emplena d’una covada olor de farmàcia. Anant pel carrer, les olors de la cuina elemental, de vegades tan engrescadores, carreguen el cap i fan girar la cara. Un cistell de peix viu, que acaben de portar les barques, sembla, en aquesta llum vaporosa i suau de cap al tard, una enorme úlcera humana, mòrbida, llefiscosa, puntejada de tota classe de joies minerals. Una cosa forta és anar a les hores de sol al capdavall de la platja i flairar l’aigua d’un gran bassal —aigua de la mar i aigua de pluja barrejades— i aspirar l’olor de les algues que s’hi descomponen i de l’argila que fa olor d’espècies, de tot l’aiguabarreig airejat i putrefacte…
La vida en el poble té un ritme únic que va del desig al tedi i del tedi al desig. Si hom té prou força per collir aquest ritme, l’oscil·lació produeix a la fi un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel.
Matí, tramuntana. Em porten el cafè al llit i en el moment d’obrir els finestrons entra la llum africana i enlluernadora que hi ha sempre en aquest país. Llum d’hivern, però, d’una puresa metàl·lica, esterilitzada, una mica crua i aspra. L’habitació és blanca i nua. La fusta dels cairats és sense pintar. Sobre el llit pesat i anacrònic hi ha una màrfega vermella i florejada. A sota el llit, l’orinal hi va gran. El rentamans de ferro del racó tremola de fred i de nuesa. A la pa ret hi ha un calendari de gust valencià. Una estoreta de fonda pobra, prima com una orella de gat, s’ha mig aficat sota el llit. Sobre una cadira de formes pretensioses, la meva maleta, oberta, sembla fer un inacabable badall.
Alçant el cap del coixí veig el cel i el mar. Davant de la finestra hi ha uns pals de barca, tibats. El cel és d’un blau esbandit, lluent, esmerilat. A l’horitzó el dia és una mica cru, moradenc. Veig passar el vent furiós sobre la mar. L’aigua, d’un color verdós, sembla fugir de terra. A la vora, l’aigua es rissa lleument. A vint braces comença, però, la fugida delirant. Les onades, empenyent-se, pujant una sobre l’altra, sal tant, passen ininterrompudament, amb una força folla, com un ramat de dofins foragitats. L’horitzó no és prou vast per la dispersió de mar, sembla queixalejat. El vent xiula a les cantonades, grata els teulats amb les seves ungles de gat, entra i surt pels porxos furient, cau sobre la mar, amb una for ça impetuosa, arremolinat. El sol, en el cel pur, sembla un lleonet jovençà. Toca els verds obscurs dels ventres de les onades, les crestes d’escuma brillants, el polsim d’aigua ple de puntes de diamant. Hi ha la silueta d’un gran vapor que intenta passar, a cops de coll, brandant de tossuderia, entre un deliri de ruixats d’aigua assolellats, el cap de Sant Sebastià. Passa un bergantí, en popa, com una daina, un floc voleiant, les veles aferrades, que ve d’Itàlia. Les illes Formigues, mig submergides, treuen un ullal de roca rogenc, ensagnat. Del llit estant es veu el desencadenament de la naturalesa dins d’un aire serè, ple de claredat.
Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l’aigua m’arriben a enlluernar. M’acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d’or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L’escalforeta em retorna lentament. Penso que es deu estar bé a redors del vent, al sol. És el temps que es dau ren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redorsos són plens de gats de panxa al sol que s’estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l’ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d’allioli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses… Poca estona, però. La finestra m’atrau, fascinant.
La llum del sol és com un cristall. El vent i la mar tenen una fúria inútil, delirant. Tot és indiferent i igual, àdhuc el coral dels ametllers, el gat enjogassat, l’allioli i la sopa de rap. Sobre la llum de la finestra passen les coses d’aquest món —aigua i vent i polsim de diamant— cap a l’horitzó cru, moradenc. La mateixa claredat em desdibuixa el dia i les parpelles em cauen després d’un espasme d’enlluernament sobtat.
Camino per fora, el cap ple de pensaments vagabunds, els sentits dispersos, a l’atzar. Veig davant meu, vagi allà on vagi, una mica més a prop, una mica més lluny, l’ermita de Sant Sebastià. L’ermita és l’essència del nostre esperit, el nostre perenne baluard comarcal. Aquestes quatre parets blanques em fan sentir les arrels: aquesta és la meva terra, aquí vaig néixer; en els dos o tres minúsculs cementiris de la rodalia hi reposen les generacions familiars de les quals no sóc més que el somni momentàniament realitzat. Aquí —si tot va bé— m’enterraran.
L’ermita és la nostra vida més alta: és la nostra primera mirada, el paisatge de la nostra joventut i dels nostres amors, la torre de guaita des de la qual els estels ens semblen més pròxims i podem tenir una idea del panorama dilatat del món. És la nostra vida mortal: tots portem el record d’un sofregit de l’ermita clavat al cor i una ombra de vi rosat tremolant a la nina de l’ull. I la darrera cosa que veurem en morir-nos i la que veuen els nostres morts és la proa de l’ermi ta, penjada entre el mar i el cel, suspesa en el buit de l’oblit fabulós.
Les cançons, la serena claredat del país, la petita avinguda de xifrers davant del mar, sobre el pendís, l’olor de farigola i romaní sota la remor dels pins, les feines de la terra, la mar de l’atzar i del neguit… Col·laborant amb aquestes elementals necessitats, les imatges, els plaers i els dolors de les generacions passades han creat una tradició, una llei que ha governat inexorablement els nostres morts, que ens guia a nosaltres, que guiarà l’esdevenidor. Davant d’aquesta terri ble persistència és una follia l’evasió. La tradició ens ha dibuixat el cor, els goigs puerils de l’ermita ens han modelat la llengua, el pensament s’emmotlla sobre la melodia del cel, del pujol i de la branca caiguda sobre els penya-segats de basalt i de granit.
… Torno a casa. A la vora del foc distreu molt de cremar en silenci trastos vells, recordar alguna cosa o llegir. També fer en aquest temps el resum de l’any. ¿Què ha passat a Calella durant aquest temps? Hi ha hagut quatre morts —tres vells de més de seixanta anys i una noia de vint; quatre casaments; cinc naixements, quatre desgràcies, quatre il·lusions, cinc misteris. La pesca ha anat com sempre, malament, i la gent viu d’anar a fiar. El senyor rector s’ha fet molt vell… El gran fet d’aquest any ha estat —ara ho recordo— el saqueig del vapor.
Un vapor, no sé quin, navegava de Gibraltar a Liorna, seguint la seva ruta natural. Trobà mal temps i s’aterrà per entrar a la bonança. Era per Nadal. La xusma dels tripulants volgué fer la festa. Amarraren el timó. Estaven cansats del passat temporal. Menjaren, begueren, cantaren, s’embriaga ren. El vapor caminà moltes hores sense govern, i a primeres hores de la nit topà contra les illes Formigues. Se li obrí una via d’aigua i quedà assegut sobre els niells i els farellons. La xusma, enmig d’una cridòria infernal, arrià un bot i féu cap als llums de la terra que semblaven més acostats. Els homes arribaren mig morts i no podien adonar-se del que havia passat. Feren foc a la taverna. Passat l’espant, l’embriaguesa els sortí altra vegada a fora i s’adormiren com animals.
Feia una nit fosca, però plena de quietud. El mar no se sentia. Es veia, al lluny, una llum verda immòbil: era el fanal del vapor que havia romàs encès per un no sé quin determini de l’atzar. Aquella llum abandonada era una temptació. La gent espiava la lluor amb la joia als ulls. Ombres baixaren a la platja i avararen les embarcacions. Remant en silenci —les pales treien cuques de llum— s’acostaren al vaixell. La carcassa semblava l’ombra d’un fantasma mort. Feren l’escalada de quatre grapes i després amb cordes que amollaren de dalt carregaren el botí en les embarcacions. Durant el saqueig no se sentí ni un mot. És agradable de saquejar un va por. A la matinada tot era acabat i la gent dormia al llit en pau i quietud.
El vaixell ha quedat ajagut sobre les roques. Les ones que alça el nord xoquen amb el casc negre i s’aixequen riells d’escuma blanca que enlluernen amb els raigs de sol. A l’hora de la posta, el sol moribund dóna a la desferra un aire sinistre i misteriós. Es va fent fosc. El vent xiula a les cantonades, esfilagarsa un plor de criatura, eixuga la llum groga d’una finestra. El foc de Sant Sebastià s’encén i els raigs donen la volta amb una majestuosa solitud.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- En les edicions anteriors, aquesta continuació del 2 de gener constava amb data del 3 de gener. [↩]
Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.
fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.
el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.