Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. 
D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió 
molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.
Darrere els vidres.
Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera; l’aire, suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa —amb verdositats de clova d’ostra— els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria —i això potser m’ho fa dir la set que tinc— entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de cues de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.
Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per pagar l’Ateneu.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.
Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,
Don 
S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.
