Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

24 de febrer 1919

diumenge 24 febrer 2019

Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.

 

Darrere els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera; l’aire, suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa —amb verdositats de clova d’ostra— els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria —i això potser m’ho fa dir la set que tinc— entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de cues de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

 

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per pagar l’Ateneu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de febrer 1919

dimecres 6 febrer 2019

La meva generació.1

Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. L’altra —el meu curs de la universitat— a penes m’interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo, perquè estic segur que hi ha, dispers, un grup de persones —totalment desconegudes, impossibles de localitzar—, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. ¿De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? ¿Per què parlen d’aquesta manera? ¿Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

  1. Aquesta entrada acumula les que en edicions anteriors corresponen als dies 6 i 7 de febrer. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de febrer 1919

dimarts 5 febrer 2019

L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.

Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «Aquests nebots són insuportables de seriositat…».

Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada —i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.

 

Joan Climent, que coneguí a la universitat —anava dos o tres cursos més avançat— i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la Història de l’impermeable núm. 33404. Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al D’Ací i d’Allà. Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrere amb gran dificultat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.

Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. ¿Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. ¿Qui no el feia parlar quan era hora?

Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant lentament, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen cap fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

  1. Llegiu aquí el text del primer Quadern gris []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de febrer 1919

dilluns 4 febrer 2019

Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el El Sol d’ahir: «Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia». Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Ortega el llegeixo des del primer número de la revista España. No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant d’Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.

 

Frases.

Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…

Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.

 

Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».

—Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat?…

—Oh! Això seria l’ideal…

—I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant!…

La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i, sense tornar-me contesta, se’n va.

 

Ací bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per beure gaire més del normal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de febrer 1919

diumenge 3 febrer 2019

Arriba l’oncle Martí de la Bisbal1 —germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.

S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.

 

L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. ¿Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven —la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

 

El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura —contra l’infinit. Lluita que dóna febre.

 

El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.

Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

  1. Des del 3 de febrer fins al  dia 7 del mateix mes, les dates de les edicions anteriors no coincideixen amb aquesta. Vegeu les antigues als enllaços indicats al peu. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada