Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

30 de desembre 1918

diumenge 30 desembre 2018

Els diaris.

Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: «Gaziel», Agustí Calvet, que fou corresponsal de La Vanguardia a París, i Domínguez Rodiño, enviat pel mateix diari, per influència de don Àngel Guimerà, a Berlín. Aquests dos homes arribaren a tenir una immensa popularitat i quan, a Barcelona, entraven en una camiseria a fer-se camises ho tenien tot pagat. Calvet, empordanès afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers.

Ara, a guerra acabada, han reaparegut els articulistes ideològics i així, a les perruqueries, els articles de Jaume Brossa a La Publicidad són molt llegits. Brossa —n’he vist retrats— és un home que porta barba, de l’època del modernisme. Té una pinta destinada a figurar en els arxius de la policia. És un ultraliberal, és dir, un anarquista.

Gori, que és sensible al que Xènius anomena «les palpitacions del temps», parlava avui d’aquests escrits i deia:

—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.

Què hi fa, aquest, aquí?

»Els problemes de Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes.

»Ara, per mi, la posició de Brossa és indiscutible, fortíssima. ¿Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’una vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos.

»A més, la posició de Brossa és humana. Ha viscut la gran època de la burgesia, de la facilitat i de la porta oberta a les pretensions humanes. L’espanta la destrució del comerç, origen de la desigualtat econòmica, o sigui la destrucció de totes les comoditats de la vida. Troba que per passar el temps fent cua davant de les fleques, no paga la pena de viure. Jo també ho crec. La simple possibilitat m’horroritza.

 

—L’home que té diners i fa negoci —diu Coromina al cafè— és com aquell que sua de tots cantons i es posa al costat de l’estufa…

—Això era abans, a l’època bona dels rendistes —respon Frigola—. Ara, els que vivim de renda anem cada dia més curts i les retallades es produeixen una darrere l’altra, sense interrupció. El procés d’evaporació del capital és rapidíssim. Tinc calculat que per mantenir la massa productiva d’un capital s’hi ha d’afegir la meitat de les rendes que hom cobra cada trimestre.

 

No passa dia que no pensi en l’habitació de les golfes del mas que mira a sol ixent i migdia. ¿Quan podré anar-hi a viure? —em demano sovint. Però al mateix temps m’avergonyeix —i m’horroritza— de veure que tinc una mica més de vint-i-un anys i que sóc un covard, un conservador, un revellit.

 

Combreguen Teresita Bordas, filla de Xico Bordas, el fideuer del carrer Estret. A la casa del costat hi viu l’àvia Marieta. Teresita té setze anys, és una flor de criatura, una noia bellíssima. Toquen les dotze de la nit. A la porta de la casa hi ha un grup de gent obscura, que fa una taca fosca. Tremolen de fred. El xiuxiueig de la gent, sord, difús. Un home fa un badall irresistible. Els ciris posen una resplendor groga sobre les parets humides, sobre el fanguet del carrer. El capellà segueix la campaneta que s’allunya en la buidor de la nit. La pobra criatura que es mor darrere d’aquesta paret…

 

A la matinada, Roldós toca les tres primeres Suites angleses de Bach. La primera és molt pianística —per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.

 

Plou. Del llit estant sento caure l’aigua mansament a terra, sobre els teulats de les cases veïnes —sento relliscar l’aigua, goludament, per la canal del costat del balcó. De vegades —una estona més o menys llarga— l’aigua pica, monòtonament, sobre els rajols de l’eixida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de desembre 1918

dissabte 29 desembre 2018

Diumenge. — El Glosari d’avui, sobre Gluck, està bé, com gairebé tots els glosaris de «La Vall de Josafat». L’obsessió definidora d’Eugeni d’Ors ha trobat el seu lloc precís.

 

Dies estranys, indiferents, d’una buidor i una esterilitat totals. Penso només que això podria ésser produït perquè en aquesta època de l’any sol reiterar-se la presentació de les factures endarrerides. Tota la meva petita atenció, la meva íntegra capacitat de combinació, es concentra ara en la solució del problema econòmic personal —que és un problema que només pot resoldre’s, com tots els reals, amb l’ajornament.

 

Nit esplendorosa, clara, radiant, dintre de la gran volta lluminosa del cel. Al carrer, sota els arbres despullats sento un gat que miola —i encara no som al mes dels gats. Deu tractar-se d’un gat precoç, d’un gat impacient.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de desembre 1918

diumenge 23 desembre 2018

Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el menor impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de desembre 1918

dissabte 1 desembre 2018

Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

 

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

 

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

 

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de novembre 1918

dilluns 19 novembre 2018

Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.

 

Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «¿Sense resultat?». Coromina, confús: «Home!… És una senyoreta molt intel·ligent!…». Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…».

En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.

 

Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em dóna febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada