Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

5 de febrer 1919

dimarts 5 febrer 2019

L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.

Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «Aquests nebots són insuportables de seriositat…».

Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada —i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.

 

Joan Climent, que coneguí a la universitat —anava dos o tres cursos més avançat— i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la Història de l’impermeable núm. 33404. Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al D’Ací i d’Allà. Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrere amb gran dificultat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.

Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. ¿Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. ¿Qui no el feia parlar quan era hora?

Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant lentament, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen cap fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí el text del primer Quadern gris []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de febrer 1919

dilluns 4 febrer 2019

Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el El Sol d’ahir: «Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia». Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Ortega el llegeixo des del primer número de la revista España. No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant d’Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.

 

Frases.

Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…

Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.

 

Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».

—Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat?…

—Oh! Això seria l’ideal…

—I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant!…

La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i, sense tornar-me contesta, se’n va.

 

Ací bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per beure gaire més del normal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de febrer 1919

diumenge 3 febrer 2019

Arriba l’oncle Martí de la Bisbal1 —germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.

S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.

 

L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. ¿Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven —la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

 

El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura —contra l’infinit. Lluita que dóna febre.

 

El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.

Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Des del 3 de febrer fins al  dia 7 del mateix mes, les dates de les edicions anteriors no coincideixen amb aquesta. Vegeu les antigues als enllaços indicats al peu. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de gener 1919

dissabte 26 gener 2019

Diumenge.

He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de Dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.

Hem vist el cuirassat Pelayo, el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.

Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són molt boniques.

Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi. El passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.

 

A la biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant poca traça arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni tan sols ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom es situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat és densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital. Per arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. ¿Com fer-ho? ¿Com aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.

 

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…». La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 de gener 1919

dimarts 22 gener 2019

A primera hora del matí, quan vaig a la universitat, trobo de vegades senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls —una d’elles amb els ulls negres i els cabells llisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer —o sigui la clandestinitat— amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses —en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.

 

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre del seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat —i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passeu pel laberint immers en l’atonia i sentiu que la bonior de la ciutat s’esfilagarsa, teniu la sensació que la gent es va allunyant —com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cine.

 

Migranya de Barcelona: mal de cap, sensació de dolor remot, amb fiblades intermitents immediates, fortíssimes, esgarrifances de fred —que acaba tot plegat per produir una desfibració a tot el cos, com una fatiga aclaparadora. No he vist encara que algú hagués observat que aquests estats van lligats amb el vent de garbí. La meva mare resisteix les migranyes amb un sistema nerviós encalabrinat, entre espasmes de neguit.

Jo també hi sóc molt propens, però les meves defenses són de sentit contrari: em defenso a través d’un estat d’apatia somnolenta.

Analitzant la migranya, hi sento dues espècies de manifestacions, dos dolors de classe diferent: de vegades, un dolor somort, profund, com el que fa la càries a les barres de la boca, a les genives, en iniciar la destrucció d’un queixal. En  canvi, altres vegades, la sensació és (diríeu) lineal: és com si un petit mosquit s’hagués apoderat de l’extrem d’un nervi i s’hagués posat a volar: el mosquit l’estira, el nervi es va descabdellant com un rodet de fil… i a l’últim teniu la sensació —quan sembla haver-se acabat el fil del rodet— que se us ha produït un gran buit al cap, un buit que arriba a ésser tan insidiós, tan directament perceptible en qualsevol punt del cos, que us dóna febre.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada