Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

31 de maig 1919

divendres 31 maig 2019

Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversació tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència —probablement— em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.

Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelai; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-se a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.

Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació —en gran part i almenys momentàniament— se me’n va? Puerilitat!

 

Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.

No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angunia que em produeix és inenarrable.

Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la universitat ¿és un defecte?, ¿és una qualitat?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de maig 1919

dissabte 4 maig 2019

Diumenge. — Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la menor idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.

La memòria té recursos admirables per mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira —la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar amb obsessions persistents —que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit—, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.

Però tot això té un aire bastant sinistre.

 

Aquell vers de Victor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa:

Waterloo! Waterloo! Waterloo! Morne plaine!,

em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.

Empollar! Empollar! Empollar! Morne plaine...

Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, haig de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.

 

Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelai. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.

—No serà res… —em diu—. No serà res…

I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.

En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb pulmonia al llit.

 

El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent: el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de maig 1919

dimecres 1 maig 2019

A les dotze en punt del matí travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrere d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.

 

 

Llunyania de les dones.

Estic absolutament segur que hauria estat per mi molt positiu i eficaç, per a no perdre temps, de tenir accés —almenys accés col·loquial— a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.

M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.

Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula «Pobret», que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.

Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.

 

Jo em puc perfectament imaginar que un home o una dona es sentin, a l’hora de dinar, contents, desbordants de cordialitat i de satisfacció. No em puc imaginar, en canvi, que hi hagi una regla, un art d’estar content. Estar content és una cosa subjectiva que queda considerablement reforçada si els vostres amics acorden decretar, encara que no sigui més que per majoria, que realment esteu contents. En el meu cas concret, fa molts anys que estic esperant aquest acord —però aquest acord no ve. La causa d’aquest retard es troba en la nota anterior. Almenys en tinc la sospita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 d’abril 1919

dilluns 29 abril 2019

Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil massa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Per afegir al meu autoretrat: potser, en el fons, ben mirat, no sóc més que un xerraire. D’enraonar, no me’n cansaria mai, fins al punt que puc dir que si alguna cosa m’ha donat una sensació de fatiga, alguna vegada, ha estat l’enraonar. Necessito acostar-me a la gent i interrogar-la. Qualsevol pretext —el més insignificant— em serveix per fer-ho. El més vulgar. Però no m’agrada pas de mantenir la conversa en l’estadi de la xafarderia, de les nimietats i dels insignificants detalls. Una mena de tendència espontània em porta a passar de les coses petites i primàries a les idees generals. Jo sóc un home que tendeix a referir les coses a idees generals. Aquesta tendència és com una malaltia —exactament com una malaltia infantil. Tinc observat que hi ha persones que pateixen del mateix mal, en vista de la qual cosa fan uns vertaders esforços per aguantar-se. Consideren que generalitzar és perillós i pueril. Prefereixen mantenir-se en un estat de contradicció sistemàtica. Jo no puc pas. Tendeixo, frívolament, a generalitzar. Com que, davant d’aquesta singular tendència, els meus interlocutors queden sorpresos i a la llarga arronsen les espatlles, gairebé tots els meus diàlegs acaben per convertir-se en monòlegs fatigosos i llargs. A la fi se’n van, amb un cap (suposo) com uns tres quartans.1

Aquesta extremada sociabilitat és perfectament compatible, en mi, amb llargs moments de solitud. Aquesta alternació se’m produeix, sovint, sense solució de continuïtat. La solitud em dóna, generalment, per caminar. Si quan parlo amb la gent m’agrada d’estar assegut, quan vull estar sol tendeixo a caminar. He estat molt afeccionat a rodar, sobretot a la nit, per Barcelona especialment. La tendència a rodar no se’m produeix mai com una acció plenament deliberada; sempre hi ha una força misteriosa —lligada, sospito, amb situacions meteorològiques determinades— que m’empeny a rodar.

Durant els tres o quatre primers anys de carrera vaig escapar-me una infinitat de vegades del pis del carrer de Mallorca deixant la porta simplement ajustada. Quan notava que el meu germà —que compartia la mateixa habitació— dormia com un soc, m’alçava, em vestia, arribava, sense fer el menor soroll, a les palpentes, fins a la porta del pis, que obria amb una cura gairebé de professional. Sortia a l’escala i ajustava la porta. Baixava uns esgraons i em calçava. Tot l’èxit de l’operació estava basat en la hipòtesi absurda que a ningú, en el pis, no se li ocorreria de despertar-se. La suposició que algú, pujant o baixant l’escala, s’adonés que la porta era ajustada, ni la plantejava. El curiós és que la primera hipòtesi es confirmà d’una manera total. No es despertà mai ningú —i si es despertà no s’adonà ni que la porta del pis era oberta ni de la meva falta.

Quan arribava al carrer —tenir la clau de la porta del carrer no oferia cap dificultat— l’aire fresc em retornava.

Baixava rambla de Catalunya avall, però al cap de dues o tres travessies es presentava sempre la mateixa pregunta:

—Bé. Però ara ¿què faràs?, ¿on iràs?

Sortia amb molt pocs diners a la butxaca —és dir, amb els diners que tenia habitualment: pràcticament pelat. La calderilla que transportava no m’hauria permès de prendre ni una miserable copa de conyac. No vaig gosar mai fer saltar una pesseta del moneder de la meva mare. Hauria estat relativament fàcil, però no vaig gosar mai. Això em portà a reflexionar sobre la cosa moral. Com a home d’educació catòlica, vaig començar aquestes reflexions molt tard. De tota manera, vaig tenir sort. N’hi ha que no comencen mai.

Però, malgrat tot —malgrat que la pregunta era incontestable i que la falta de diners em tancava totes les possibilitats—, una força estranya m’empenyia sempre cap avall.

No feia més que passar per la Rambla. Era plena de vida, de llum, de moviment. Però m’hi aturava rarament. Hi havia massa gent. En aquella hora, les dones tenien feina. La procacitat de les dones em produïa una gran fascinació —i un gust de la reflexió amarg. Quants de tòpics i de frases fetes se m’ensorraren a la Rambla! De vegades, en arribar al carrer Nou, em submergia en els carrerons de la part baixa del districte quint. Però no hi podia pas aguantar gaire estona. Dels carrers en venia una tan repugnant olor de pixats, que acabava portant-me el mocador a la boca i al nas. M’asfixiava. Desagradable esgarrifança que em produïa la simple possibilitat de posar les soles de les sabates sobre un líquid equívoc. No. No era pas el meu barri. Sortia a les Drassanes i em dirigia cap al moll —de vegades cap al moll del carbó, altres cap a la Barceloneta: m’era igual. Al cap de poca estona de caminar al fil de l’aigua, m’agafava la calma que hi regnava. Hi havia un silenci que semblava buit —el silenci que sembla reflectir l’agitació en les estones de repòs, que no és el de les coses mortes, sinó el de la vida aturada. Donava la volta als espais d’aigua tancats per la pedra, vagament il·luminats per alts arcs voltaics, amb la palpitació dels reflexos dels llums de posició sobre l’aigua densa, greixosa, col·loïdal. Dins del repòs se sentia el clapoteig de l’aigua densa, el gemec estirat de les amarres dels vaixells, el passar rítmic de les sabates dures d’un tripulant solitari, de vegades la crispació esgarrifada dels carbons d’un arc voltaic. Trobava algun rar pescador de canya, assegut a la pedra, resignat, amb un cabasset al costat. Els agombolaments de mercaderies —caixes, sacs— eren guardats per vigilants que solien fer una mica de foc davant de les seves garites de lona enravenada. Entre les mercaderies, sobre les parets dels docs, era possible, sempre, descobrir alguna forma fugitiva al fil de les ombres grises i vagues. Les caminades eren llargues; tenia el cap i el cos tan lleuger que qualsevol cosa m’excitava la curiositat. Els vaixells, sobretot, m’encantaven. Davant dels seus innombrables detalls quedava embadalit. Tota la meva vella passió per la mar es complaïa en aquesta contemplació. Els carboners anglesos, els bacallaners escandinaus, les goletes italianes, tan esveltes, que portaven blocs de marbre, els alemanys del Bàltic amb les estibes de fusta perfumada en coberta, embarcaven la meva imaginació en un viatge fabulós. Com que eren posats un darrere l’altre, la curiositat s’excitava successivament. De vegades, m’aturava un moment i cloïa un cigarret. Era en el curs d’una d’aquestes parades que sentia un principi de dolor en els peus. Si trigava a reprendre la marxa, el dolor augmentava. Els peus em dolien —em bullien. Aquesta pressió solia anar acompanyada d’un afluixament general a tot el cos —d’una gana tremenda. Iniciava el retorn, lassat, lentament, deprimit. Com més a poc a poc caminava, més em dolien les llambordes. Però no podia caminar més perquè el cos no em portava. S’iniciaven llavors unes estranyes al·lucinacions. Com més fluix físicament em sentia, més viva era la imatgeria eròtica que envaïa la meva imaginació. Sobre el meu camp visual apareixien dones, figures femenines que semblaven sol·licitar que m’hi acostés. I m’hi acostava, és clar. Eren pures il·lusions del meu esperit. Les formes femenines eren sovint taques de llum, ombres incertes, algun passavolant ressaguer, que transitava en la llunyania. A la Rambla solia prendre un vas de llet. De primer moment, el líquid em refeia una mica. Després sentia una buidor a l’estómac —com si hi tingués un pes. Els tramvies de matinada eren rars i no tenia paciència per esperar-los. Continuava caminant.

El públic que transportaven em semblava la quinta essència de l’estupidesa satisfeta. Malgrat tenir la imaginació poblada d’erotisme, em repugnava l’erotisme aliè. Quan arribava a la semiobscuritat —tan suau i fina— de la rambla de Catalunya, les al·lucinacions reapareixien. De vegades, el tronc d’un arbre, la lluïssor del vidre d’un aparador, un passant llunyà, em semblaven formes femenines. Accelerava el pas. Res… Arribava a casa fatigadíssim. Pujava l’escala amb les sabates a la mà. Tancava la porta del pis amb una cura infinita —aclucant els ulls, alçant les espatlles. Em despullava, a les fosques, amb una cura infinita. I llavors solia començar l’insomni produït per un excés de son i de fatiga.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Tenir un cap com uns tres quartans: tenir el cap torbat per mareig o per excés de soroll.
    Fon.: kuɾtá (or., men., eiv.); kwaɾtá (val.); koɾtá (occ., mall.).
    Etim.: derivat de quart amb el sufix -à (< llatí -ānum). — DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’abril 1919

diumenge 14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada