Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

16 de juliol 1919

dimarts 16 juliol 2019

Entrat a la redacció de La Publicidad (edició de la nit) per la cessantia comunicada ahir pel senyor Miró, en nom del senyor Barco, director de Las Noticias. El periodisme professional. No hi havia pas altra solució —era indefectible. És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa —i encara si ho arribés a ser! Però què hi farem… És així…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de juliol 1919

dijous 11 juliol 2019

Biblioteca.

Josep Maria Junoy m’invita a llegir Charles-Louis Philippe, sobretot Le Père Perdrix. A pesar que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del Mercure de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

—Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep Maria Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo —excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès —però encara em recomana de llegir Charles-Louis Philippe.

—¿Quina classe d’autor és? —li demano.

—És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

—¿És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

—És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

—Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de César Capéran, ou La tradition de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

 

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

—Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

—Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

 

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i osa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, per la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim —per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de juliol 1919

dilluns 1 juliol 2019

Entrat a Las Noticias per recomanació del doctor Borralleras a prop del senyor Miró i Folguera.1 El periodisme. Estranya aventura. Després de la darrera conversació amb el meu pare, era l’única solució que hi cabia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Pla li dedica un “Homenot“, publicat en el vol. 11 de l’OC. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de juny 1919

divendres 28 juny 2019

Divago —hores— pels carrers dels barris baixos (districte quint). Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció —com tanta gent— d’entregar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres —comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment indescriptible veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la melancolia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera —i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant —una mica— els peus pels carrers, el cap a dins de les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats —que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit —un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’havia caigut1 exactament igual que un vestit pagat —cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades del tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la primera comunió. ¿Per què? Tothom que em coneix haurà constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat —horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?». Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida —en la morenor suavíssima— de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me enllustrar les sabates —dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment —sospito— passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica —discretament. Això —discretament— em fa una gràcia incontenible. Però, ¿seria possible imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc —en relació amb l’ambient del país— és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses —sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi— són pobríssimes. Sóc un home lleuger —però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes —xecs sense provisió—, que no parli amb la més gran frivolitat i el gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança —aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu —m’ho ha dit a mi mateix— que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera —almenys amb un altre vestit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Les edicions clàssiques escriuen “m’hauria caigut”, més coherent amb l’inici de la frase (“Si alguna vegada hagués portat…”.) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1919

dijous 20 juny 2019

Quantitativament parlant, aquest quadern va prenent unes proporcions inusitades. Quan d’ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin —si és que algun dia es publiquen—, ¿quines reaccions produiran en l’esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a cap necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits —com diu Pujols— plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per a mi una inescamotejable necessitat íntima.

Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina —un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida. A la biblioteca, un dia Climent em preguntà:

—Vós, si tinguéssiu diners, ¿també escriuríeu?

Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:

—Sí, també escriuria… Potser escriuria més.

Certament: ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són —de vegades— esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor ocult d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut amb l’objecte principalment de fer comprendre, per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies —o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.

Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l’època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d’agrair. Aquest quadern és un d’aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric —per total esterilitat— em sap greu.

El to general del quadern és crític i, donada la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país —ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant del meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d’ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s’abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.

Aquests papers em serveixen per aprendre d’escriure. No pas per aprendre d’escriure bé, sinó simplement per aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici, no recompensat però net.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada