Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta —poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat —una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, donats aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans —Shelley, Keats, etc.—, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.
Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.
Plou. Sento caure l’aigua de darrere els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja —si no plou massa— les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent; l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les 
Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.
