Arxiu de la categoria ‘família’

21 de març 1918

dimecres 21 març 2018

Dibuix de Xavier NoguésEn aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:

—Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

—Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

 

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:

—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico

 

La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…

Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

 

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1918

divendres 9 març 2018

Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin. Si aquestes notes es salven de la crema, potser algun dia hi passarà la vista algun meu parent llunyà o alguna persona curiosa i desenfeinada.

He nascut a Palafrugell (Empordà Petit) el 8 de març de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a tramuntana. Sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell i que per sobre hi ha passat tota classe de gent, gent errant i diversa.

El meu pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas Pla de Llofriu, llogaret insignificant del terme de Palafrugell amb parròquia pròpia. És un poblet silenciós, de terres de secà, pobre, amb una gent conformada, tancada, de poques il·lusions. Vilar és el nom d’una família de Mont-ras, municipi situat sobre la carretera de Palafrugell a Palamós —un poblet de gent cridanera i republicana, on es produïren aferrissades lluites polítiques i personals. Pel cantó patern, tots els meus avantpassats foren pagesos. L’arxiu parroquial de Llofriu s’inicià immediatament després del Concili de Trento. Mossèn Birba, sacerdot de molta il·lustració, més aficionat a llegir papers vells que a cavar les tomaqueres, que fou rector de la parròquia, em digué una vegada que, del començament de l’arxiu, hi ha constància de la presència al mas Pla de la meva família. Els meus avantpassats foren pagesos molt pobres, que visqueren, sobretot, del cultiu de la vinya.

 

 

Entre els anys 60 i 70 del segle passat, la família Vilar, de Mont-ras, es traslladà a Barcelona. Un oncle-avi, el doctor Vilar, germà de la Marieta Vilana, la meva àvia paterna (Maria Vilar Colom), s’hi establí de metge, exactament a la Barceloneta. Políticament, el doctor Vilar fou un exaltat i professà un cientificisme de matís materialista i ateu. Reminiscència típica de l’esperit del 48, fou un home febrosenc, agitat, boníssim, amb una cabellera romàntica i el contrast d’una gran pal·lidesa de cara amb la bufada corbata de plastró, de seda negra, que portava.

Per casar-se amb el meu avi (Josep Pla Fàbregues), Marieta Vilar vingué de Barcelona, a l’època de la segona guerra carlista. Donada la inseguretat dels camins, féu el viatge per mar, desembarcà a Palamós i, amb la tartana de l’ordinari, emprengué el viatge cap a casa. Era a la tardor, sortiren cap al tard. Abans d’arribar al pont d’En Bitlla, els cavalls s’espantaren i es posaren a recular. Hi havia un home mort al mig de la carretera. En una pineda fosca que hi havia a prop del camí, es veia un foc de llenya verda que feia un fum espès i blanc. La cavalleria del general Savalls era acampada sota dels pins. La que després fou la meva àvia arribà a casa esglaiada, amb un color a la galta trencat, tremolant. Quan li hagueren afluixat una mica la cotilla, i ja estesa al sofà, la retornaren matant una gallina i a còpia de tasses de caldo. El record d’aquest esglai, l’ha conservat l’àvia Marieta tota la vida, i encara no fa gaire vaig sentir que deia a un pagès que se li queixava de la inseguretat dels temps:

—És clar! La qüestió és que governi un o l’altre i que no s’hagi de matar una gallina cada tres o quatre dies per retornar la gent que no fa cap mal…

La meva mare es diu Maria Casadevall i Llach. El seu pare (Pere Casadevall) fou ferrer i tingué fornal oberta a la vila de Palafrugell. El fill del seu primer llit, Esteve Casadevall i Pareres, emigrà a Cuba i féu una fortuna considerable (per l’època) en el tabac. Una part d’aquesta fortuna (la tercera part) fou heretada per la seva mitja germana, o sigui, per la meva mare. L’avi Pere fou, de jove, esparterista i liberal. Quan el seu fill tornà de Cuba, inicià una evolució cap a les formes més òbvies de la moderació. A mesura que s’anà pansint, es subscriví al Brusi i tingué una vellesa —ja apagada la fornal— tranquil·la i plàcida.

Els Llach vénen de la Gavarra, de les muntanyes de Fitor, i el meu besavi d’aquesta branca fou masover a la Cavorca, un mas remot i solitari, entre cel i bosc. És una família forta i la seva gent ha fet molts anys. La generació de la meva àvia es compongué de set mainades: un noi i sis noies. El noi fou desertor, passà a França (a Reims), s’hi casà, hi tingué un fill, Gastó, que es féu matar a Verdun, lluitant per França. El pare, desertor d’Espanya, i el fill, mort per França! El fet sembla un misteri, però potser no ho és tant. De les noies, dues es casaren a Sa Bardissa (o sigui, a Calonge), dues a Palamós i dues a Palafrugell. Algunes d’aquestes famílies emigraren, més tard, a França. Actualment, dos cosins germans de la meva mare són anarquistes d’acció, considerats molt perillosos per la policia… Es passen la vida entrant i sortint de la presó, saltant d’un amagatall a l’altre; tan aviat són ací com a l’altra banda de l’Albera. El fet no és pas excepcional en les famílies del país: les branques riques, o tan sols benestants, solen ésser catòliques i convencionals; les pobres, anarquistes i estripades. A més riquesa d’un cantó sol correspondre més inconformisme en l’altra branca.

Dels avis, només he conegut la Marieta. L’avi Josep Pla morí jove, tocat per un llamp mentre contemplava, des d’una finestra del mas, una tempestat. L’avi Pere Casadevall era ja mort quan jo vaig venir al món. L’àvia materna, Gràcia Llach i Serra, segons un daguerreotip que es conserva d’ella a casa, fou una persona de molta suavitat, amb una ratlla sobre el front perfecte i un punt de dolçor melancòlica sobre les faccions obertes i ben dibuixades.

Tinc la impressió que a la família hi hagué durant molts anys una viva admiració pel senyor Esteve Casadevall, per la fortuna que portà de Cuba. Una vegada tornat al país, es casà amb una senyora distingida i beata, donya Beatriu Girbal. No tingueren pas fills. Aquesta senyora Beatriu, junt amb una seva germana soltera, la senyora Carme, havien viscut de joves a Xampanya, a Épernay, on el seu pare tenia un negoci de taps de vi de Champagne. A Épernay, visqueren de molt a prop les incidències de la guerra franco-prussiana i la invasió alemanya, i un dia contemplaren com travessava el poble, muntant sobre un cavall blanc, el príncep de Bismarck.

Per influència de donya Beatriu, el senyor Casadevall s’acostà, de mica en mica, a l’església. Un any, el pare Goberna, cèlebre jesuïta de Barcelona, predicà a Palafrugell una missió molt dramàtica. Es produïren conversions contundents i espectaculars. El senyor Casadevall fou tocat per l’impacte. Esdevingué un catòlic aferrissat, actiu, acabat. La missió no era encara rematada i ja havia anat a la notaria i dictat un testament deixant vuitanta mil duros d’or (les dues terceres parts de la seva fortuna líquida) a la Cúria de Girona. Com que les maneres del convers foren típicament les del neòfit, algú insinuà que a Cuba havia estat liberal i potser francmaçó. No ho he pas pogut aclarir mai. El que és un fet és que la religió donà al senyor Casadevall un gran caràcter. Era l’època de Pius IX. Els republicans del país l’anomenaren el nunci de Sa Santedat. Esdevingué un senyor enormement seriós, amb una severitat densa i compacta i una ponderació granítica. Portava levita, barret de copa, sabates de xarol i un bastó negre, brunyit, amb un pom d’ivori com una boleta de billar. Escrivia amb una cal·ligrafia admirable. Era alt, sec, una mica corbat.

Antoni Pla i Maria Casadevall el dia del casament (FJP=Els meus pares es casaren joves, a vint anys, amb una salut perfecta. Així, vaig tenir fama, pocs moments després d’haver nascut, de criatura ben construïda. Ara, les criatures les pesen molt sovint, i a les farmàcies hi ha, de fa poc, balances amb un bressol, per pesar-les. En el meu temps, això encara no s’estilava. Si s’hagués fet, hauria resultat un pes fort de la infància. La meva mare em solia contar que quan ella o la mainadera em treien, amb el cotxet, a passejar, les parelles d’enamorats que trobaven s’embadalien davant les meves galtes. Les senyoretes em feien festes i em deien coses estranyíssimes, amb l’estranyíssim so de veu que hom utilitza per parlar amb les criatures. Després miraven el jove que tenien al costat, amb una mitja rialla, volent dir:

—A veure si serà com aquesta la que em faràs…

El jove devia abaixar la vista púdicament, amb un aire de modèstia i d’exquisida urbanitat. Potser pensava:

—Hi farem el que podrem…

Em fa gràcia de pensar que no vaig haver de fer res més que néixer i sortir a passeig pels carrers per provocar idees elevades i moviments de qualitat als habitants de la meva vila natal. De gran, no he pas arribat mai a produir uns resultats tan escaients i admirables.

 

Vaig néixer, en tot cas, al carrer  Nou —o del Progrés— que és un carrer molt trist, llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. Per contra, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’una paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran —l’horta de Joanama— admirablement conreuada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades —tot i que personalment hagi estat un desordenat— em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades.

De l’època de la meva infància no recordo absolutament res. He sentit dir que, fora de les habituals malalties infantils (l’escarlatina, el xarampió, etc.), no vaig estar mai malalt. Essent una criatura de bolquers, deguí viure dins d’una dolçor extasiada. La meva vida de família fou, és gairebé segur, irreprotxable. Algunes persones m’han dit que si haguessin pogut haurien escollit els seus pares. He de confessar que, d’haver pogut escollir, m’hauria dirigit a les mateixes persones que em posaren al món i em feren gran. Hom demana als pares una sèrie de coses, de virtuts, de malifetes, que generalment no poden donar: diners, posició social, astúcia, barra. L’única cosa que s’hauria de demanar als pares és força física i salut corporal. La resta està dominada per l’atzar, per imponderables.

De tota manera, sospito que l’època dels bolquers és la més feliç de l’existència terrenal. Quina temporada de meravella! Quines dormides més llargues, quins coixins més tous, quines grasses matinades i quins líquids suculents i delicats no es deuen xuclar de passada! Viure en un món en què només, essencialment, es té gana i veure que tothom s’esforça per saciar-vos-la ha d’ésser un enlluernament continuat, una fascinació beata. ¿Us ho imagineu? És tan cert el que dic, que el record inconscient de la vida en el claustre maternal i en el resguard de la infància crea, per contrast, amb els anys, la sensació d’intempèrie i d’inseguretat. La vida es converteix en una nostàlgia de la dolçor perduda, de la felicitat robada. Però, d’aquella època de plaers tranquils i de benestar vegetal, m’ha estat sempre impossible de tenir-ne una qualsevol memòria precisa i concreta… Això deu augmentar probablement l’encant de l’època de la lactància com a paradís perdut —com a paradís terrenal.

Al costat de casa, hi vivia la senyoreta Enriqueta Ramon, una solterona petita i grassoneta, encabida dins una cotilla enravenada, vermella de cara malgrat la distinció dels seus sentiments, rematada per un pentinat molt alt. L’hort de la senyora Enriqueta —que no era un hort, sinó un jardinet, car no entrava en els seus projectes fer cap concessió a l’ordinària vulgaritat— es comunicava amb el nostre pel brancal del pou, que era comú a les dues cases. La meva mare solia portar-me al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta —segons m’han contat— em feia festes des de l’altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que entregar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l’abisme del pou, en els seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ésser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era el que més perillava, per raons de franca obvietat. No és pas que, de tot això, en tingués consciència en el moment que passava. He arribat a suposar que aquests desplaçaments els feien per habituar-me a les emocions i als perills de la vida, que són tan considerables. Però ara, ja adult, quan penso en tot això em ve pell de gallina i em confirma en la idea de la incommensurable insensatesa humana.

No sabria pas descriure en quina forma es produí, en el meu cas concret, el desvetllament de la consciència. La foscor és completa; l’amnèsia, total. La primera reminiscència precisa és visual: veig, tot d’una, el meu pare llegint el diari a taula, el cos sobre les estovalles blanques, tota la cara tacada per la llum del quinqué de petroli filtrada a través d’una mampara de tela verda. Veure la pell del meu pare regalimant de verd em produí una sorpresa tan gran que vaig esclafir una rialla nerviosa i incontenible. Els dos records següents són de l’olfacte: l’olor de suro cremat, una mica acre, que sempre flota a l’aire de Palafrugell i que als forasters de nas fi els dóna la sensació d’un incendi tot just acabat d’apagar, i l’olor del vellut dels vestits de la gent —que sempre m’ha estat desagradable i agre. Més tard vaig associar aquesta fortor amb el sorollet de fregadís que fan els pantalons de vellut de la gent en caminar. El quart record és desagradable: és la sensació d’angoixa que em produí el somniar que passava pel fil de la cornisa del campanar. El vertigen sempre ha estat, per a mi, insuportable. Sóc un animal de terres planes, com a màxim lleugerament ondulades, un animal horitzontal.

Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

A estudi, hi aní de molt petit: a tres anys. Vaig ésser alumne del que tenien establert els germans maristes al barri de la Rajola, a Palafrugell. Els hermanos anaven vestits d’una manera molt estranya: això explica, potser, per què em feien un respecte tan complet i instantani. Portaven una sotana lligada al cos per un cordó de borles i, a sobre les espatlles, una capeta —la meitat de la capa que porten els propietaris rurals a França—; un barret petit de capellà molt sorprenent en el país, perquè llavors la majoria dels capellans portaven teula; a dins d’unes sabates baixes hi duien uns mitjons de drap negre. Malgrat aquesta singular indumentària, el col·legi era boníssim, molt seriós, d’una disciplina perfecta. El germà Blas fou per a mi un inoblidable mestre. M’ensenyà, sòlidament i ràpidament, algunes coses bàsiques.

El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l’aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l’any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de cristall amb uns filets de colors a l’interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble… En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l’humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella… Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau, llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana!…

El dijous anàvem a la pineda d’en Marquès, que era com un enorme jardí de pins arrenglerats, simètrics, ordenats, amb el deliciós paisatge, ple de torres antigues, d’Ermedàs al fons, enquadrat per les avingudes de pins altíssims. Aquella pineda fosca, perfumada de bolets, dins de la qual flotava una llum somniosa i trèmula, m’agradava amb deliri. A la nit, pensava en el soroll greu i solitari que feia el vent a les altes branques, veia la llum estàtica, dolça, que flotava sota el verd daurat dels arbres.

En 1904 anàrem a viure a la casa que el meu pare féu construir al carrer del Sol. Tenia, llavors, set anys. La meva germana Rosa aprenia de caminar, de quatre grapes. Quan hi entràrem encara hi havia els pintors i empaperadors. Un d’aquells pintors —un home del país que portava bigoti— passà diversos dies dalt d’una escala, el coll torçat, traient una mica de llengua, pintant uns angelets bunyol al sostre d’un salonet. Amb un pinzell molt fi arrodonia les anques dels angelets mentre sota del bigoti, amb una calma arcaica, cantussejava «El pardal»: «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…». Tot feia, però, una olor de casa nova, fresca, agradable. El meu primer record de lectura va lligat amb aquesta casa: hi vaig llegir, una tarda que feia calor, assegut als graons de l’escala, la informació de la bomba de Morral, quan els reis es casaren. Fou la meva primera lectura conscient, seguida i llarga.

No sé pas quan, ni com, ni en virtut de què, vaig descobrir un bon dia que —objectivament parlant— a casa es menjava bastant bé, sigui dit amb perdó. Però potser això s’esdevingué més tard, essent ja més grandet… En tot cas fou un descobriment considerable. Fou la primera noció que vaig tenir de la importància que com a institució tenen les famílies amb una posició suficient per permetre’ls anar a plaça amb una certa imaginació i un determinat sentit de la realitat.

————————————

 

Vegeu aquí aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1918

dijous 8 març 2018

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

—¿Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I, en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només es celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc —penso— és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

 

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gassa —lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers es salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada