Arxiu de la categoria ‘família’

28 d’agost 1918

dimarts 28 agost 2018

L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre del gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya —a Munic—: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren pas persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos —generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desavagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els que imposaren el bany de mar calent —que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven —com sempre— bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per passar la tarda jugant al tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari —una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar, i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic, i es deia Fidel. Aquests pescadors es cuidaven de les cases i utilitzaven els gussis per pescar els calamars, a l’hivern. De vegades els senyors —es senyors— sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida —de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre —es trobaven més bé.

 

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat camp impressió a la memòria; m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família —generalment a quatre mans: Maria i Xico. En dies de gran calma —sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa— el piano es sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de casa Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xico s’asseien davant del piano. Vistos de lluny —solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer— semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xico no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això, els que la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xico i Maria —o Maria i Xico— no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xico (o Maria), toqui la Rapsòdia!… És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls —per poc lleure que tinguessin— acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom posava aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent —segons deia— pell de gallina. Per als moments de més recolliment —que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que posava no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus— hom disposava d’un altre gran morceau: el Clar de lluna de Beethoven. Si la Rapsòdia era una obra de dits i d’empenta, el Clar de lluna era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna. I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell —com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de polvos d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma —a penes entrevista— de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 d’agost 1918.

divendres 17 agost 2018

Dia mort, nuvolós, amb una gran pesadesa a l’aire i un cel de xafogor. Flotant sobre l’horitzó de la mar hi ha una boirina que, de vegades, sembla una terra vaga —un miratge imprecís, incert. Vent de garbí petit. Humitat. Encara sembla durar l’enterbolinament de Santa Maria.

A la tarda s’ha produït al Canadell un fenomen insospitat: el senyor Joanola ha tret la ullera de llarga vista al jardinet.

juanolacalellaEl senyor Joanola és un senyor oriünd de Palafrugell que té una farmàcia a Barcelona. És un home absolutament puntual. L’horari que impera a casa seva és rígid. Té al mateix temps la mania de projectar sobre les coses d’aquest món l’ordre i la precisió. El seu ideal terrenal és: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Disposa a casa seva d’innombrables calaixets on tot és posat admirablement organitzat i etiquetat: els taps, les xinxetes, les eines, els caragols, els claus, els cordills, etc. No es pot demanar més. Sembla, a primera vista, que un home així no hauria de tenir curiositat per res —perquè, si l’ordre no serveix per corregir el turment de la curiositat, ¿de què serveix? El cert és que el senyor Joanola conserva, malgrat tot, una gran curiositat. Quan passa un vaixell per ell desconegut, treu la ullera de llarga vista per tal de fer la corresponent indagació i saber a què atenir-se. Això arriba rares vegades, perquè el senyor Joanola, gran afeccionat a la mar, coneix gairebé tota la navegació que desfila per davant d’aquest coster. Per això, quan treu la ullera és que hi ha novetat —cosa que provoca al Canadell una espècie d’esdeveniment.

La té guardada en dues capses de fusta polida, agradable al tacte, fina. En una d’elles, sobre un panyo de drap verd, de pelfa, que sembla un llitet, hi posa el cilindre de la ullera. En l’altra, el trípode. L’obertura de les dues caixetes és realitzada amb la màxima cura, amb les pometes dels dits. El trípode és allargat i col·locat a terra, a l’ombra de l’acàcia, seguint una mena de ritu. El cilindre és desplaçat del seu llitet amb una delectació lenta i, sobre els vidres, hi és passada una baieta. Després, el cilindre és enroscat, amb una estudiada calma i un tecnicisme perfecte, en el trípode.

Una vegada la ullera ha estat muntada, el senyor Joanola ha passat del jardinet a l’interior de casa seva. Ha travessat el menjador. En aquest menjador sol trobar-s’hi gairebé sempre la senyora Joanola asseguda a un balancí, el cap sobre un coixí, patint dels seus persistents mals de cap, de les seves inacabables migranyes tristes. Doncs bé: el senyor Joanola, que entrà a casa seva sense res al cap, en surt ara cobert amb una gorra japonesa de visera de xarol magnífica. És la gorra més semblant a la d’un oficial de marina —però, com que el senyor Joanola no és ni de la marina mercant, porta una gorra japonesa.

Amb la gorra de referència posada una mica de cantó i el cos inflexionat com si anés a tirar el disc, ha posat el seu ull darrere del vidre de la ullera i després ha anat graduant la visibilitat per tal de fixar, a l’horitzó, la presència del vaixell que ha entrevist o pretès entreveure. Ha de tractar-se d’un vaixell singular i absolutament desconegut perquè s’hagi produït el muntatge de la ullera.

Amb això, s’ha escampat pel Canadell la notícia de l’aparició de l’aparell, i la gent —sobretot la joventut i les criatures— han fet cap, corrent, a la reixa del jardinet. «El senyor Joanola ha tret la ullera! Mamà, el senyor Joanola ha tret la ullera! Passa un vapor molt estrany, grossíssim! La ullera! La ullera!». Així s’ha produït com un remolí, i un sens fi de persones han contemplat, embadalides, del carrer estant, com el senyor Joanola mirava per la ullera.

Tot d’una, una senyoreta ha dit:

—¿Per què no ens ho deixa veure?

I, havent dibuixat un petit somriure, el jardinet s’ha vist envaït, ràpidament, de tota una caterva de gent. En un instant, l’aparell s’ha vist voltat d’un cercle de tabalots i de cridaners.

—M’ho deixi veure! M’ho deixi veure! Jo també ho vull veure!…

I així han començat les empentes al voltant de la ullera —brogit que ha anat d’augment fins que s’ha produït l’irreparable: tot d’una s’ha vist la mà d’una persona sobre el llautó groc, rutilant, brunyit, de la ullera. El senyor Joanola s’ha descompost. Cridant, crispat, nerviós, ha dit:

—Si toquen la ullera els faré la cara nova!… Què s’han pensat, desvergonyits! Facin el favor de tenir una mica de respecte!

Amb la baieta verda ha eixugat l’empremta deixada per la mà sacrílega enmig d’un gran silenci. Després, ja més tranquil·lizat, ha dit:

—Anem per ordre. Que tothom es posi en fila. Així. Comenci vostè…

Hem anat desfilant un darrere l’altre i posant una estona l’ull darrere el vidre de la ullera.

—¿La té bé?

—Sí senyor, molt bé.

Però, a mesura que la fila ha anat passant, la desil·lusió s’ha anat pintant a la cara de la gent. En el moment d’adaptar l’ull al cristall, ens semblà veure pampalluguejar alguna forma imprecisa, molt vaga, perduda en l’horitzó. Però aferrar aquesta forma ha estat impossible. Realment i concretament, ningú no ha vist res.

—¿Tu has vist alguna cosa?

—Jo no, ¿i tu?

—Jo, francament, no he vist res…

A la fi, un agosarat ha preguntat al senyor Joanola:

—¿Vostè ha vist alguna cosa, senyor Joanola?

—Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…

—I doncs, ¿què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…

—Vostè dirà… Magnífica! ¿Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí!… —ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.

El grup ha abandonat el jardinet amb una cara llarga. Després s’ha dispersat lentament. El senyor Joanola ha desenroscat l’aparell, ha encaixonat amb una calma litúrgica els seus elements i els ha entrat a casa seva. Després ha deixat al penja-robes la gorra japonesa.

I així anem passant l’estiu, ingènuament, al Canadell.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’agost 1918

dimecres 15 agost 2018

La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell.

Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gargal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda.

La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les senyores s’han encotillat; els homes s’han vestit. Les senyores s’han posat les mitges fines, les sabates de doré —aquestes sabates que irradien un color moradenc, violeta industrial, que sembla pujar cames amunt— i el capell. Els capells són de gran volada i tenen unes plomes que cauen sobre l’espatlla.

Mossèn Narcís ha dit la missa lentament, enmig d’un gran silenci: només es sentia el soroll metàl·lic de les barnilles dels ventalls de les senyores i la mica de tos dels bronquítics recalcitrants. La quantitat de joies insignificants exhibides m’ha semblat excessiva. A l’estiu, les joies fan calor. És estrany.

Els senyors anaven vestits com a l’hivern: amb vestits foscs. Tot plegat semblava una ménagerie completament domesticada i excessivament cursi i convencional —una ménagerie que no excloïa, de tota manera, la presència d’algunes faccions d’autèntica ferocitat, d’una avidesa ineluctable. Els bastonets que portaven els senyors accentuaven la nota convencional, fins gairebé la molèstia. Aquests bastonets corbats de dalt, de virolla rutilant, són d’una superfluïtat que només de veure’ls us porta a sentir-vos entrebancat. Sembla que, a cada moment, us els han de posar entre cama i cama i fer-vos la clau.

L’església de Calella —en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall— té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de polvos d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gargal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada.

L’àvia Marieta, que és persona de missa de set, ha assistit a l’ofici una mica desplaçada. Anava cuirassada de negre: mocador negre al cap, vestit negre —tres o quatre refajos— i sabates de taló baix, negres. La seva forma, entre popular i severa, antiquíssima, m’ha semblat una de les més elegants de l’ofici.

Sortint de l’església, una part de la gent s’ha dispersat. Però els amateurs s’han posat a l’ombra de la façana de la rectoria i les senyores han anat desfilant lentament pel seu davant. ¿Quants adulteris? Potser cap. El país és molt morigerat, ple de virtuts exemplars.

Quan l’església i la petita plaça han quedat buides, mossèn Narcís ha agafat el seu bastó de bruc lluent, s’ha posat el solideu i ha anat a felicitar les Maries. Al Canadell n’hi ha una gran quantitat. Mossèn Narcís ha anat passant per les cases afectades per la diada: ha fet un moment de tertúlia als jardinets minúsculs, sota l’ombreta de les acàcies de bola, esclarissada. Li han anat donant l’ombreta com aquell que ofereix la capsa de rapè. Mossèn Narcís parla lentament. Té els ulls tristos i la pell de la cara rogenca —les orelles d’un color d’albercoc de secà. Sembla predisposat a l’atac apoplèctic. Té el temps molt just. No pot arribar a formular tot el que voldria dir. Mentre proclama les seves felicitacions i elabora els seus auguris de felicitat, passa per les cases el carro d’en Josepet Batlle, carregat de cabassos i d’encàrrecs: els dolços, els melons, les xíndries, els moscats. Tot això arriba amb l’olor de raça llatina que fa Josepet, el qual fa més de vint anys, almenys, que no s’ha banyat. Es produeix un parlar incoherent:

—Digui, digui, mossèn Narcís… Aquests melons són els nostres… Mossèn Narcís, és massa amable… Tots ens trobarem al cel, és clar, si Déu vol… Ara falten els braços de gitano… Són els de can Quica… Sí, sí, els encarregats… Si no fos per la Mare de Déu, ¿de qui ens podríem refiar?… No parli més, mossèn Narcís, és tan clar… Els melons s’han de posar al pou, de seguida… La fruita calenta… Passi-ho bé, mossèn Narcís… Quedi’s a dinar… ¿Vol quedar-se a dinar?

Mossèn Narcís s’acomiadava i el carro seguia darrere d’ell com un element de pertorbació ineluctable. A cada casa on hi havia una Maria es produïa el mateix parlar desorbitat, incoherent, la mateixa barreja de confiteria religiosa agrària.

El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Al meu entendre, el bany de mar és agradable com a sorpresa: per la curiositat que produeix la immersió en un medi diferent, inhabitual. Les casetes de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo, que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació —sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic— o veure-hi passar algú descalç.

Nedar és agradable, però la immersió en la mar m’ha produït sempre una gran opressió al pit. Altres s’hi mouen amb més facilitat —potser amb més naturalitat. Amb naturalitat completa, potser ningú. L’home és un animal del medi eteri —més que de l’element líquid. En general està feblement construït per viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou… i de vegades massa.

A la una es sent a cada casa un sorollet de plats, de forquilles, culleres, copes i ganivets. Paren taula. A la una i cinc la platja queda buida i tothom seu al seu lloc amb aquella cara de fred i de gana que dóna el bany: la cara xuclada, el nas vibràtil, els ulls brillants.

Dinar de Santa Maria: arròs de peix, sobre un sumptuós sofregit; llagosta guisada; pollastre rostit. Després de quinze o vint dies de menjar peix, el pollastre és una novetat exquisida. Dolços, meló, cafè. La rebosteria de Palafrugell —en general d’aquest país— és de gran qualitat. L’aigua de Calella fa un cafè excel·lent. El pare encén una fària de 0,25, de fum deliciós, absolutament lligat amb el perfum del cafè.

Digestió lleugera a l’ombra de les barques. Cap nosa excessiva. La felicitat deu ésser això. ¿Serà alguna cosa més? El senyor Narcís, el rellotger, pesca amb canya, vestit de groc canari, sota un capell de palla, a la roca del Barret.

A la tarda envaeixen la platja alguns grups de pagesos. Vénen a rentar-se els peus. L’aigua els fa basarda. Un pagès d’aspecte taujà, la gorra enfonsada, fa un esgarip en sentir-se l’aigua sobre el turmell. Banyen els animals. Poc. Els deixen una estona arran de platja amb l’aigua sota el ventre. Els cavalls, les eugues peludes fatigades del batre, immòbils, miren una hora seguida l’horitzó amb un ull d’estupidesa i d’enyorament.

Al vespre, ball de manubri, sota els llumets d’acetilè. El vent bufa d’una manera trista i petita. El cel és borrós i d’una opacitat blanca. Es sent, llunyà, el soroll sord de la ressaga en el coster. Tot sembla tenir un punt de caiguda en la fatiga. Al llit, els llençols, lleugerament humits, semblen lligar-se amb el propi entresuament. Una galta freda i una de calenta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’agost 1918

dimarts 14 agost 2018

Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.

Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.

Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.

A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 d’agost 1918

diumenge 5 agost 2018

Les famílies1

Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga.

Hi ha famílies caracteritzades per la puntualitat. Obren i tanquen a la mateixa hora, fan les coses amb un horari rígid, adapten la seva vida a un programa, deixen de fer coses a causa de la puntualitat i Déu nos en guard que algú deixés d’asseure’s a taula a l’hora fixada! No menjarien de gust i baixaria la cort celestial.

A l’hora del bany, sempre xisclen les mateixes persones. Aquests xisclaires es podrien agrupar per famílies amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres —incloent-hi, ben entès, les criatures de bolquers— que entren a l’aigua sense proferir cap soroll, impàvides. Hi ha famílies que senten un pànic ancestral davant de la mar i no s’embarcarien per anar de la punta de la Torre al Portbò, ni en els dies de més gran calma. D’altres n’hi ha que fan un salt i ja són a bord, i es passarien la vida en la mar —àdhuc les senyores en estat.

N’hi ha que semblen incapacitades per deixar de fer cada dia, passi el que passi, el mateix passeig, i d’altres que no podrien viure sense una llibertat espontània de moviments més folgada.

Hi ha una família que està íntegrament, tradicionalment preocupada pel seu restrenyiment. Obsessionada. Al menjador tenen un pot que conté una substància formada per la barreja de pols de flor de sofre amb alls xafats. Amb aquesta substància amaneixen gairebé tot el que mengen —com si fos mostassa o salsa a la maionesa. És una família que se sent venir de lluny d’una manera irreparable. I en canvi n’hi ha una altra molt més lleugera en la qual tot sol acabar-se —es tracta d’una família de senyores de mitja edat, solteres— cantant l’americana de Gaztambide: «Si a tu ventana llega», etc.

La promiscuïtat que impera a l’estiu al Canadell és molt més forta que la que es pot produir, a l’hivern, en qualsevol poble, per petit que sigui. Això fa que la gent hi gaudeixi moltíssim. Recordo la cara lluminosa, radiant, tètrica, que posà la senyora Tereseta quan pogué comunicar a les seves amistats que els senyors Tal, de la Bisbal, gastaven de sis a set pessetes diàries per anar a plaça.

La família és una institució que existeix. És una andròmina misteriosa i sagrada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Ignorem per quin motiu, les edicions anteriors inclouen els textos dels dies 4 i 5 d’agost en un únic apunt que consta sota el 4 d”agost. Aixi, és una novetat que a partir d’aquesta edició es restitueixi la individualitat de cada anotació, conforme al manuscrit original. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada