Arxiu de la categoria ‘família’

21 de novembre 1918 (continuació)

dimecres 21 novembre 2018

Al vespre, arriba la notícia de la mort de l’amic Gervasi.

Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.

El vermell rabiós de la cara se li havia tornat de color de rosa pàl·lid. Ja s’acostaven les mosques verdes i les papallones vagues.

L’enterrament fou un enterrament com un altre.

Els esdeveniments més importants dels últims temps de la vida de Gervasi no tenen res de particular. El primer gos que tingué, feta la casa i plantada la vinya, es morí de vell, sense novetat. Les últimes anyades foren bones. El vi s’havia apujat. Feia un vi tan bo que a Palafrugell, quan la gent volia donar a entendre la seva qualitat, picava l’ullet. Posseí a més el Secretari. Un dia, cap al tard, es passejava per la tira de ceps i treia una herba a l’atzar. De sobte sentí fressa entre els pàmpols i veié la cara d’un gos bordai. Era un gos com n’hi ha mils en el nostre país, pigallat, sense una forma definida, escuat, sec com un clau. Quan el tingué a prop li digué:

—¿Què vol aquest secretari?

El gos mogué l’ínfima part de cua que li quedava i féu l’acció de recolzar-se, amb les potes, sobre Gervasi. Es miraren mútuament de bon ull. Quan es cansà de treure herbes, féu cap a la casa. El gos el seguí, optimista, amb una seguretat remarcable. Li posà el nom que primer li donà: «Secretari». La paraula «secretari» evocava en Gervasi, com en tota persona lliure i rústica, la visió d’una mena d’ésser esmolat, famolenc i hàbil. El nom resultà exacte.

El gos era molt lladre, però molt correcte amb l’amo. Feia sortides per matar la gana i tornava tip, ara un pas ara un altre. Entrava a les cases de pagès, obria els cabassos dels jornalers, feia saltar les peces del morral dels caçadors. Amb l’amo era tan considerat, que si per tot menjar li donava un caragol cru, també se’l menjava. Li feia, en aquest cas, però, poca companyia: fugia, en efecte, a fer-se la vida cap a una altra banda. Quan es sentí una mica més racís1 agafà un altre aire. Deixà de lladrar amb la fúria d’abans a la gent que passava. Els veia, ara, venir, fossin capellans o captaires, autos o tartanes, amb una indiferència insondable. També se li calmà molt el vigor de la bèstia i es mirà les misèries carnals amb un menyspreu aristocràtic. No pogué, però, deixar de robar. Un veí, que era del sometent, cansat de trobar el rebost solitari, digué que ho iria a dir al cabo. En el fons, a tothom agrada que el seu gos sigui una mica lladre. És una prova de vitalitat i d’intel·ligència canina gairebé tan eficient com, per a un home, tenir un compte corrent al banc. A Gervasi, secretament, li agradava.

—Cal que vagis fi, Secretari! —li deia amb una rialla—. Tens una dent molt esmolada i el Govern hi prendrà cartes…

Gervasi sempre fou un caçador petit. Quan les escopetes eren d’un sol canó encara podia mig anar. Amb les de dos canons s’embarbussava els dits als gallets, se li assecava la gola i la caça li fugia del davant, confiada. Un dia que un seu amic li digué, amb les dents estretes, davant d’un conill que ranquejava: —Tira-li el segon canó, Gervasi!—, perdé el món de vista, tirà a la babalà i matà el gos del seu company que era una fava. Aquesta mort fou una font de disgustos lamentables. Les dues famílies renyiren, els caps de casa s’insultaren i si no arribaren a les mans fou ben bé perquè en el moment d’anar-se a pegar tingueren mandra. Cada vegada que veia una escopeta de dos canons, o hi pensava, prenia un posat d’atenció pensarosa i es deia torçant una mica la boca:

—Que n’ets de burro!… Que n’ets de burro, Gervasi!

A la fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense  recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.

Dels amics antics, de tants que anaven a passar l’estona a la barraca, pocs li’n quedaven. Per contra, hi anà molt, en els últims temps, un conegut de quatre dies, un home que li deien el Guenyo i era Meliton Rovira de nom de casa. El Guenyo tenia un ull blanc, de color de clara d’ou ferrat, i era un home rosenc, de mitja mida, més aviat prim, amb un cabell clar. Portava el seu vestit negre de casar, de solapes irrisòriament petites, lluent del fregadís. La roba li anava curta, i el coll, gran. Era molt entès en dones, sabia donar sabó i tothom deia que tenia molt de vent a la flauta. Era veritat: el Guenyo era un conquistador comarcal i fins a la data no havia treballat mai. Era d’idees reaccionàries i el que li agradava era anar a passeig amb un bri de fonoll a l’orella i després deixar-se caure a berenar. Sabia entaular-se a les cases dels altres amb impressionant naturalitat. A Gervasi no li agradava pas. Quan el veia venir per la pineda, fent el desentès, mirant enlaire, deia malhumorat:

—Secretari, el Guenyo ens ha de matar!

Després, no se’l sabia treure del davant. El Guenyo entrava a la cuina, i tot parlant del temps alçava la tapa de la cassola i hi ficava el nas.

—El caragolet va bé, Gervasi! —deia amb un aire indiferent—. No el deixis coure més. Te’n penediràs…

Gervasi llescava el pa, posava la cassola sobre la taula i li donava menjar. A la primera queixalada, el Guenyo prenia possessió de tot, agafava un aire d’amo, es posava a donar consells, feia i desfeia amb la més gran llibertat.

—A tu, Gervasi —li solia dir—, t’ha perdut una cosa. T’ha perdut el cridar. Crides massa, parles massa alt. Quan demanes els calçotets a la teva dona sembles un capità general… ¿I què et passa, desgraciat? Et passa que tu mateix els has d’anar a buscar.

—Guenyo, menja i calla… Ets un caragirat.

—Vas errat, Gervasi; et dic que vas errat. En aquest món el que s’ha de fer és poca fressa, passar la mà per sota i treballar a la callada.

Gervasi no sabia què dir-li, quedava com desarmat. Se’l mirava una estona sense dir res, entre encuriosit i indignat. Li veia l’ull mort, el coll de goma, el pèl rossenc, el vestit d’un negre de sabata. L’hauria xafat. Per acabar-ho d’arreglar, a mig berenar el Guenyo començava a cantar la palinòdia. Tenia coragre, o no es trobava mai gaire bé, el vi de l’any no li acabava d’agradar. El Guenyo volia sempre el vi de l’any passat. Quan veia que l’altre després de mitja hora d’al·lusions treia l’ampolla, s’enriolava i feia el brillant. De tota manera sempre hi trobava algun pèl o senyal.

—¿Vols escoltar, Gervasi? Aquest vi té una cosa que no m’agrada… És una mica estrany…

—En tinguessis, desgraciat, deu pipes cada any!…

—Encara que me’l regalessis no el voldria… ¿Què t’has pensat?

—¿Què m’he pensat? M’he pensat que ets un esquenadret acabat.

—No fugis d’estudi, Gervasi. Aquest vi té un punt que no m’agrada. Hi sento una cosa estranya. No badis! Si no, ho perdràs tot. Ja t’ho mereixeries, perquè ets un carcamal de dalt a baix.

Generalment, acabaven barallats. Havent berenat, mentre s’escurava els queixals, el Guenyo tenia una llengua viperina i li sortia una barra descomunal. No deixava en peu ni honra ni llinatge. Gervasi tenia treballs per fer-lo callar i per treure-se’l de davant. Se n’anava amb una cara rígida i el cos enravenat. Al cap de dos dies tornava a comparèixer com si res no hagués passat.

El Guenyo féu passar a Gervasi moments desagradables; li donà disgustos constants. La seva tolerància davant del pocasolta ensuperbit demostrava que Gervasi havia canviat. Gervasi havia estat un home absolut que no podia fer res més que el que li donava la gana. Dos anys endarrere tot allò no hauria pas passat. Es feia vell, es tornava un babau. El gos, que li hauria pogut ésser un consol, es tornà, però, molt desmenjat. Els primers temps, la mateixa gana el feia ésser atent i servicial. Com tots els gossos de pagès, agafava les coses al vol i comprenia absolutament el seu amo. Si Gervasi deia, tornant de la vinya, en el moment de voler cloure un cigarret: «Té, ara m’he deixat la petaca…», el gos, amatent, l’anava a cercar i la hi portava. Ara tot això eren simples records agradables. El gos feia una vida completament a part i, el que li deien, per una orella li entrava i per l’altra li sortia. Era un gos lliure, redimit i desavagat.

Així s’anà fent vell, i per consolar-se es decantà al cantó de la culinària i del vi de dos anys. Al capdavall morí i el corn deixà de tocar. Els de terra endins enyoraren el corn uns quants dies. Després se’n passaren amb una indiferència perfectament natural. Dels vaixells de vela que passen encara n’hi ha alguns que fan senyals amb banderes. És inútil: ningú no els contesta i hom arria els draps enmig del silenci de la mar. Els vaixells que fan senyals són cada dia més rars…

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i l’anterior en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. RACÍS, -ISA adj.  Tip, ple de menjar (Empordà); cast. saciado. Quan se sentí una mica més racís, agafà un altre aire, Pla CV 59.

    Citant el volum de Pla Coses vises (CV), de la qual prové aquesta narració, el Diccionari Català-Valencià-Balear demostra que l’adjectiu “racís” pertany a l’original, i que “satisfet” és una correcció incorporada a l’Obra Completa []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918

dimecres 21 novembre 2018

.

.

Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de claror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, tenen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d’aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, ¿què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redors dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen amb la galta sobre l’orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l’era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites… i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits… i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues,liues,liues… i les oques i els ànecs es veuen venir, ací caic, ací m’aixeco, amb el seu aire d’animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: qüic, qüic, qüic… per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d’un color obsessionant. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s’anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L’arròs amb colomí —que és excel·lent—, l’escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L’aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

A la carretera trobem una pobra dona amb un gran feix de llenya a l’esquena. Els pintors holandesos —pel que he vist a les reproduccions— han pintat moltes figures portant un feix de llenya. En aquestes pintures, però, els feixos solen ésser més petits. Ací són enormes. Veure una dona transportant un d’aquests volums és depriment, desagradable.

Més endavant trobem un ramat de cabres. Sota el petit núvol de pols que arrosseguen, els animals sembren la carretera de boletes. Veure un ramat de cabres i pensar en la pobresa del país, per mi és tot igual. Aquests ramats fan més mal que bé —però com més mal fan més n’hi ha.

Mentre va passant la tarda, les coses tenen un augment de presència i de relleu —que dura un instant. De cop i volta, la llum es trenca, les ombres s’abaixen i s’aprimen ràpidament i la humitat freda del vent de garbí les empasta. Tot s’impregna de grisalla. Ja a tocar a la vila, es veuen els molins de ferro que es van posant, ara, una mica a tot arreu, per regar. No són pas precisament bonics, però són útils. En un país on hi ha tan poques coses útils, aquesta consideració hauria de passar sempre davant. Si els diners que s’han guanyat amb la guerra es poguessin esmerçar en coses d’utilitat, potser els feixos de llenya que hom transporta no serien tan pesats…

 

Els indígenes tendeixen —tendim— a la inflor i a l’ampul·lositat. Hi ha qui, en aquest joc, hi arriba a deixar la pell. A Palafrugell hi ha un regidor que no pot parlar de res sense fer-hi sortir la paraula «estètica». No és pas agradable: ens fa caure la cara de vergonya a tots plegats. Hem tractat de fer comprendre que l’estètica no és cosa de regidors, que el vertader interès s’ha de posar en les coses reals, petites, concretes, en els detalls, que la millor manera de fer-les consisteix a no moure’s d’aquest pla… Ha estat inútil. A l’Ajuntament tothom parla d’estètica i ara mateix no es podrà passar per cap carrer de l’hàbitat.

 

Després d’una llarga malaltia i d’un voluminós enterrament (socialment parlant) la família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal, àtona —agradabilíssima— tranquil·litat. «L’acompanyo en el sentiment»…

«Ah, sí… gràcies!». Potser seria més agraït dir: «L’acompanyo en el son. Dormi bé!».

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i la següent en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de novembre 1918

dimecres 7 novembre 2018

Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.

 

Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el Mercure de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters —amb una indumentària diferent, en una època diferent— d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.

Rellegeixo Tinieblas en las cumbres, de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara, el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà —cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen— d’una manera naturalíssima.

Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrere els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.

Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento —de vegades frenètic— d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.

Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès. Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap —entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de novembre 1918

dimarts 6 novembre 2018

A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.

Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.

Els boscs són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.

A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra hi ha els residus d’una caragolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.

El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona —una dona torta i guenya, bruta i esperrucada—, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.

El naturalisme —penso— només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera —petita o grossa— en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista —encara que sigui fada, mentre sigui ideal.

Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.

 

Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era —segons ell— convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por —indestriable.

 

Al vespre, al club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba —o sigui setze cafès per cap.

Després, Coromina i el meu germà —estudiant de Ciències Químiques— s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca —amb gran sorpresa meva— l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. ¿Per què? ¿Per direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. ¿Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. ¿Per què?

El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.

 

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. La fulguració es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines és impossible no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada