Arxiu de la categoria ‘dones’

8 de març 1919

divendres 8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de febrer 1919

dissabte 16 febrer 2019

Diumenge. — Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.

Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «Caos» que escriu unes llibretes —un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.

Les llibretes, que Eures em llegeix a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! —em diu Eures, i la paraula em fa gràcia—, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…».

«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza —escriu a la llibreta—, es fa indispensable una missa purificadora». Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona —car, si l’home es clareja, la dona es reserva—, llavors és la dona la que amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: ¿i què?

Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental ¿tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.

 

Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!».

Nietzsche: «¿Com és possible tenir dones?».

Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles!…».

Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.

 

L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.

—A Barcelona —em diu—, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrere, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet només la prenien els malalts…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de febrer 1919

dilluns 11 febrer 2019

Les porteres de Barcelona no arriben a posar mai, quan parlen amb la gent, una cara indiferent: no saben dissimular. Per més llarga que sigui la seva permanència en l’ofici, conserven, com el primer dia, la curiositat de la xafarderia pintada a la cara —el fascinador plaer de la xafarderia pintat a la cara.

 

Es podria sostenir que la matisació dels diaris es deu, més que a diferències de posició política, a diferències de la constitució orgànica de la clientela: hi ha diaris per a biliosos, per a hipocondríacs, per a neurastènics, per a eròtics…

 

De petits, quan no anàvem a estudi, en dèiem fer rodó. Ara, de no anar a classe a la universitat, en diem fer campana. És exactament igual. L’època infantil de la vida dura una pila d’anys. Aquesta ha estat, a més a més, una campana inoportuna. A la universitat hi ha hagut «Marsellesa» i «Segadors». M’he deixat perdre un espectacle.

 

En el curs de la meva divagació pels carrers he trobat un xicot de Palafrugell que canta professionalment de baríton.

—Calvet… —em diu en presentar-se—. ¿Que no recordes quan cantava a l’església?

És clar que ho recordo. Com si fos ara. Tracto que m’expliqui el camí que ha fet, però veig que no hi té pas gaire tirada. Com molts de Palafrugell desplaçats, sembla haver perdut una mica el centre de gravetat.

—El cant és bonic… —em diu amb un aire d’home capficat—, però aquelles torrades!…

Biblioteca de l’Ateneu fins a les dues de la nit. Tomb de Rambla. Gran animació. Al pla de les Comèdies, el mercat eròtic és impressionant. Gran abundància de senyoretes del Migdia de França, altes, grosses, impressionants. Les anques passen, girant, com esferes que roden en virtut d’un moviment mecànic. La concentració cosmopolita és espessa. Faccions tocades per l’avidesa —per una duresa trista o per la simulació d’una joia falsa. A la Boqueria hi ha els carros de verdura —les cols molsudes, tocades de petites gotes d’aigua, els bròquils rosats. Pels carrers transversals comencen de passar els obrers amb el portaviandes a la mà; al coll, el mocador de seda blanca.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de desembre 1918

dijous 20 desembre 2018

Llarg passeig pels voltants de la vila, en companyia d’un volum de Barrès. En els topants a què al·ludeixo, hi ha redorsos de vent deliciosos, llocs per parar el sol exquisits, autèntics estratagemes contra l’hivern. Ara hi ha terres de color de rosa. Els fums i les evaporacions de la tarda posen sobre el paisatge rosat una tènue pinzellada de color blau clar. Arribo fins a les Pasteres. Passa molt aterrat sobre les Formigues un gran transatlàntic que brilla tocat pel sol. Visió fantàstica. Quin desig de marxar! Veig Adela, la petita nena del far, de lluny. En un moment determinat la veig sobre el cel blau, com una figura retallada. Quina cosa misteriosa té aquesta criatura! És plena i forta, enjogassada, deliciosa, s’escapoleix de les mans com un ocell calent i escorredís. La malícia que té —una malícia de tretze anys— em produeix una fascinació estranya.

 

Al vespre, cauen quatre gotes i la tramuntana s’entaula amb una irruència glacial. Sento la fredor als ossos dels anys passats, recordo els inacabables hiverns de quan era petit —el vent que xiula, el cel blavíssim, el soroll de la sorra en els vidres, la boca seca, el nas borrat, les trompades del vent a l’esquena i a la galta, la tensió nerviosa, el vent passant per sota les portes, per les insospitades escletxes de balcons i finestres. És un vent que forada els obstacles. Quan es produeix, una de les cases, entre moltes altres, més inconfortables de la població és aquesta on vivim. Les habitacions que donen al jardí, encarades a nord, són glacials. Enrajolades de mosaic, fan el mateix efecte que tenir una barra de gel a la sola de les sabates. Les xemeneies fan fum, són mal construïdes. Només s’està bé al llit —a condició de no treure els braços i de no tenir cap vel·leïtat de llegir. Treure el nas o els braços de la gira vol dir quedar glaçat. La impressionant mania de fer dissabte pràcticament cada dia, de la meva mare, de fer fregar el terra, augmenta la fredor fins a un grau insuportable. És com viure al carrer. És l’educació espartana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de desembre 1918

dimarts 18 desembre 2018

 

 

Dinar a cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xico Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un còctel —una beguda que ara ha arribat a aquest país— i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombrera, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc a una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.

La gent vella parla sempre de la consciència, del pes de la consciència —dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals —la paraula «reflexos» és una paraula nova—, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament, a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.

 

L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts —les coses absolutes només existeixen en el pensament—, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers —il·lusòria— deu ésser el comptaquilòmetres; la tristesa —real— dels segons deu ésser el rellotge.

 

En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu —i assegura— que s’hi està bé.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada