2 d’abril 1919

El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!

 

Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:

—Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la filosofia i els que no serveixen per a res…

—Sí, és clar —ha dit Pujols—, però sempre s’exagera…

 

Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de Les tres gràcies de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.

 

Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.

Les dones lletges són generalment agradibilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Una resposta a “2 d’abril 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Contemplant mitja hora seguida el quadre de Rafael està dient indirectament que ell sí que serveix per filosofar, per molt realista que sigui. Serviria per viure sense llum fins i tot si calgués.

Fer un comentari