28 de febrer 1919

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat. Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra —de la vida obscura, del que treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

—Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! —li dic.

—No ho crec… —em respon—. La discreció es més important que el pensament mateix.

—¿Per què llegiu Nietzsche? —em digué un dia—. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

—No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

—Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

—Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions?

Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

—Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

—¿Coneixeu algun remei?

—Tirar una mica d’aigua al vi.

—¿No valdria més tirar força vi a l’aigua?

 

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca, la campana de la universitat no ha tocat. L’enterrament —segons els diaris— ha estat civil.

 

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Pere Pla Casadevall

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

5 Respostes a “28 de febrer 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Diu Pla sobre Xènius: “El to sona una mica estrany”. Diu Joan Climent sobre Nietzsche i Voltaire: “És el to que fa la cançó”. El to, he sentit a dir alguna vegada, és com trobar la jeia quan vols dormir, o bé, com quan t’estires a la platja i cerques la comoditat amb l’esquena a la sorra. És molt important, doncs, el to, en un escriptor.

    M’agrada molt això de no tirar aigua al vi, sinó vi a l’aigua. Em recorda una vegada que, anant a buscar bolets amb els pares, el meu pare deia que no s’hi val a trobar 99 bolets bons i un de dolent o corcat, que això espatlla la cistella, i jo li vaig dir que el més normal és trobar 99 bolets dolents i un de bo.

  2. Oriol escrigué:

    Helena el vostre pare era un perfeccionista. És d’admirar.
    Jo més aviat dels 99 dolentots! Com ara en Pla, no crec que en trobés pas gaires de bolets; tot i que les Gavarres són ben aprop del Mas.

  3. Helena Bonals escrigué:

    Oriol,
    El meu pare és molt i molt exigent. Com que tot ho ha après sol (el seu pare va morir quan ell tenia un any), és un self-made man amb una idea pròpia i diferent sobre tot. Jo ja puc fer i desfer, mai li arribaré a la sola. Tampoc a la de Pla!

  4. Oriol escrigué:

    Helena, Disculpeu el diàleg, però estigueu ben segura de que en el transcurs de la vida no cal pas arribar a cap sola, ni cintura, ni testa de ningú.
    En altre cas ja em direu que feriem l’immensa majoria dels humans?
    Feu i desféu a la vostra manera, que ho expliqueu d’allo Més bè!!
    Pel que fa al Sr. Pla (el meu besavi era l’apotacàri de la pàgina 106 del seu quadern) jo crec que és discutible la seva qualitat literària, però en tot cas la seva sola en molts aspectes morals, que no afecten la seva validesa artística, era molt i molt primeta, quasi transparent. Aprofito l’avinentesa per agrair-vos els vostres comentaris diaris, fan més completa i agradable la lectura del dietari. També les de quasi tots els participants en el bloc anterior.

  5. Helena Bonals escrigué:

    Oriol, amb la vostra frase “estigueu ben segura de que en el transcurs de la vida no cal pas arribar a cap sola, ni cintura, ni testa de ningú”, ja esteu reconeixent indirectament que no és que Pla sigui l’excepció amb la seva sola “molt i molt primeta, quasi transparent”, ja que és la de la majoria de persones en aquesta vida.

Fer un comentari