Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.
A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent
. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…
Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!
«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Dels dos enamorats, “ella mira, amb la vista baixa, a terra”: que observador que és! Aquella timidesa o pudor tan ben descrits. Com tot el que ve després: “temps plàcid i lluminós”, “el Canigó, gelat i metàl·lic”, “una calma estàtica”, “un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil”. Tot està aturat com aquesta noia.
“L’obvietat m’exaspera”: a la manca de matisos, es deu referir. “Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!”: a mi el fet de participar en aquest bloqg em fa la mateixa, exacta il·lusió que fa deu anys!
Ahir, a la contraportada del diari El Punt Avui, el galerista, antiquari i historiador de l’art Artur Ramon, afirmava, entre altres coses, que Josep Pla “és el millor prosista del segle vint, però d’art no hi entenia res. Quan escriu de Manolo Hugué o de Gimeno, els utilitza en benefici propi, li interessen com a personatges per construir uns Homenots”.
No goso pas contradir l’opinió d’un historiador de l’art; potser sí el senyor Pla no hi entenia, però llegint el post d’avui, quina meravella…! Quines descripcions de colors i formes, quina transmissiò de sensacions finíssimes…! Potser no entenia d’art el nostre polígraf, però llegint (rellegint) aquest fragment d’El Quadern Gris avui recordat, penso ben directament en quadres pintats amb paraules. Pla potser no entén de pintura, però és un pintor “in puris naturalibus”.
“Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!”: a mi el fet de participar en aquest bloqg em fa la mateixa, exacta il·lusió que fa deu anys!”
Això dius, Helena, repetint paraules de Pla i aplicant-ho als comentaris tan escassos aquesta vegada.
Em passa una cosa semblant al que em va dir una vegada el meu avi quan jo menjava un crostó de pa: “Rosega, rosega, que com mes el rosegaràs, més gust hi trobaràs”. I aquesta vegada, aquest gust, si l’hi trobem, som pocs a compartir-lo. I deixem de compartir allò que cadascú hi pot trobar.
Amic Josep Valls, jo, que he llegit i rellegit el Quadern gris, sense ser un especialista en art ni en música, literatura, escultura o en altres matèries, he cregut que aquest Quadern em confirma el que ja he anat veient en la lectura d’altres obres seves. No goso contradir el senyor Artur Ramon, però què és un crític —d’art, de música, del que vulgueu? Algú que us ajuda a entendre i veure potser d’una altra manera allò que un creador ens ha posat davant dels ulls. Pla ho fa molt sovint, i, per mi, amb encert, amb sentit i intel·ligència. El tinc per un bon lector, un bon espectador, algú que en un auditori està pendent del que sent. A mi m’ajuda a orientar-me. És un bon crític, i no sé si això se li ha valorat prou.