26 d’agost 1918

Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaga bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga —que és matiner— ens fa adéu, amb el mocador, des de la veranda. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda, apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan, i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. D’altra manera, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal1 per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

—Aquests cavalls —em diu— em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-les-hi amb el Rojo Maré.2 Les hi ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… ¿Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent —la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll l’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa per donar menjar als seus cavalls.

Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

—La visió de tanta d’aigua —diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat— els deu haver reprès. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny…, animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant del reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència —l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant em diu:

—A veure quan menjarem un colomí…

I desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. ronsal. m. [LC] [AGR] Tros de corda que es lliga al coll o cap de les haveries per menar-les caminant. []
  2. La pista més acostada al Rojo Maré la trobem en la referència VR ROSSO MARÉ RAL 3003 que podeu veure aquí.  []

4 Respostes a “26 d’agost 1918”

  1. Josep Valls escrigué:

    Quan el senyor Girbal parla dels seus cavalls, en un moment donat diu “Però de vegades boigs fan bitlles…”. En canvi en aquesta entrada hi llegeixo “boigs fan bitllets”. M’ha estranyat molt, per això he anat al volum primer de l’OC. pàgina 293 i veig que el senyor Pla ja ho va escriure correctament: “bitlles” (és el que es diu habitualment). Em pregunto, doncs, com és que les bitlles de l’original s’han transformat en bitllets en aquesta entrada…

  2. Helena Bonals escrigué:

    “Tinc tan a prop les dents que no em recordo dels parents”: ell ben tip de colomins, però que els cavalls passin gana.

    Entre el Rojo Maré (que no sé què és!) i l’aigua del mar, crec que s’autoenganya una bona mica. Els cavalls que no es mouen de lloc es poden considerar un bon tros resilients amb un amo així.

  3. Xarxa escrigué:

    Amic Josep Valls,
    És evident que els “bitllets” que figuren com a obra dels “boigs” no són més que una errata que no vam advertir en el moment de traslladar en aquest blog l’edició del 2012, de Narcís Garolera.
    Com sospiteu, aquells “bitllets” són “bitlles”, que és el que figurava en totes les edicions anteriors i també en el bloQG del 2008.
    Esmenem l’error tipogràfic que s’esmunyí en l’edició de Narcís Garolera i agraïm l’avís, tan justificat.

  4. Josep Valls escrigué:

    Moltes gràcies per la resposta.
    És que no passa ni un sol dia que no “rellegeixi” El quadern gris, ara amb aquesta contemporaneïtat cent anys després. Gran encert, sé de gent que ha començat a llegir seriosament Josep Pla a parrtir d’aquest blog. Felicitats.

Fer un comentari