Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.
A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!
No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».
Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.
De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:
—Ah, ja l’hem vista!
Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:
—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…
Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.
Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.
No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.
Escriure…
En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?
Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.
Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.
En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.
Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.
He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.
Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.
És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
El pitjor de tot és qui et diu “Ja n’he vist la pel·lícula”, i això és motiu suficient per no llegir mai el llibre. També hi deu haver qui llegirà Proust o Joyce, però no li diguis res de Pla, o qui llegeix molt més en castellà que no en català, per una mena de complex d’inferioritat, un embadaliment, una aquiescència amb el país que ens colonitza.