Arxiu per al 22 agost 2018

22 d’agost 1918

dimecres 22 agost 2018

Ahir féu un mal dia. Vent del car1 de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

 

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec.

—¿Diu que s’acaba la guerra? —fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

—¿Qui ho ha dit?

—Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

—Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

—De tota manera, és una mala notícia.

—¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

—Sí. Les guerres porten el peix.

—Bah, bah!…

—Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint —és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

 

Als pescadors els agrada el cant —sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, afeccionat a cantar, em diu:

—M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company, que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

—Quan canta sembla que es cala foc…

 

Al vespre, passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

—Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit. Immediatament després d’haver dit «bona nit», agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

—Pepet, porta un remenet!… Després encén un caliquenyo.

 

En retornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocat de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima. La llum i la boira es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 3. Car d’enfora: mar que ve de lluny sense fer sentir els seus efectes a la costa; cast. car de fuera. Car de terra: mar que ve de la banda de terra; cast. car de tierra. Tenim vent de car de terra, Ruyra Pinya, ii, 55. Loc. —Anar amb el car a proa: estar embriac (Sta. Eulària d’Eivissa). Refr. —«Lleva-ho del car, posa-ho a la pena, tot és antena» (or., val.); «Treure-ho des car i posar-ho a sa pena, tot queda a s’antena» (Men.). Es diu parlant de coses que poden sofrir cert canvi sense perdre res ni mudar gaire. Fon.: káɾ (or., val.); káɾt (St. Feliu de G.); сáɾ (Palma, Manacor); сá (Llucmajor); kár (Men.). Etim.: del gr. κάροιον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 301. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada