Les famílies¹

Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga.

Hi ha famílies caracteritzades per la puntualitat. Obren i tanquen a la mateixa hora, fan les coses amb un horari rígid, adapten la seva vida a un programa, deixen de fer coses a causa de la puntualitat i Déu nos en guard que algú deixés d’asseure’s a taula a l’hora fixada! No menjarien de gust i baixaria la cort celestial.

A l’hora del bany, sempre xisclen les mateixes persones. Aquests xisclaires es podrien agrupar per famílies amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres —incloent-hi, ben entès, les criatures de bolquers— que entren a l’aigua sense proferir cap soroll, impàvides. Hi ha famílies que senten un pànic ancestral davant de la mar i no s’embarcarien per anar de la punta de la Torre al Portbò, ni en els dies de més gran calma. D’altres n’hi ha que fan un salt i ja són a bord, i es passarien la vida en la mar —àdhuc les senyores en estat.

N’hi ha que semblen incapacitades per deixar de fer cada dia, passi el que passi, el mateix passeig, i d’altres que no podrien viure sense una llibertat espontània de moviments més folgada.

Hi ha una família que està íntegrament, tradicionalment preocupada pel seu restrenyiment. Obsessionada. Al menjador tenen un pot que conté una substància formada per la barreja de pols de flor de sofre amb alls xafats. Amb aquesta substància amaneixen gairebé tot el que mengen —com si fos mostassa o salsa a la maionesa. És una família que se sent venir de lluny d’una manera irreparable. I en canvi n’hi ha una altra molt més lleugera en la qual tot sol acabar-se —es tracta d’una família de senyores de mitja edat, solteres— cantant l’americana de Gaztambide: «Si a tu ventana llega», etc.