Arxiu per al 15 agost 2018

15 d’agost 1918

dimecres 15 agost 2018

La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell.

Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gargal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda.

La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les senyores s’han encotillat; els homes s’han vestit. Les senyores s’han posat les mitges fines, les sabates de doré —aquestes sabates que irradien un color moradenc, violeta industrial, que sembla pujar cames amunt— i el capell. Els capells són de gran volada i tenen unes plomes que cauen sobre l’espatlla.

Mossèn Narcís ha dit la missa lentament, enmig d’un gran silenci: només es sentia el soroll metàl·lic de les barnilles dels ventalls de les senyores i la mica de tos dels bronquítics recalcitrants. La quantitat de joies insignificants exhibides m’ha semblat excessiva. A l’estiu, les joies fan calor. És estrany.

Els senyors anaven vestits com a l’hivern: amb vestits foscs. Tot plegat semblava una ménagerie completament domesticada i excessivament cursi i convencional —una ménagerie que no excloïa, de tota manera, la presència d’algunes faccions d’autèntica ferocitat, d’una avidesa ineluctable. Els bastonets que portaven els senyors accentuaven la nota convencional, fins gairebé la molèstia. Aquests bastonets corbats de dalt, de virolla rutilant, són d’una superfluïtat que només de veure’ls us porta a sentir-vos entrebancat. Sembla que, a cada moment, us els han de posar entre cama i cama i fer-vos la clau.

L’església de Calella —en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall— té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de polvos d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gargal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada.

L’àvia Marieta, que és persona de missa de set, ha assistit a l’ofici una mica desplaçada. Anava cuirassada de negre: mocador negre al cap, vestit negre —tres o quatre refajos— i sabates de taló baix, negres. La seva forma, entre popular i severa, antiquíssima, m’ha semblat una de les més elegants de l’ofici.

Sortint de l’església, una part de la gent s’ha dispersat. Però els amateurs s’han posat a l’ombra de la façana de la rectoria i les senyores han anat desfilant lentament pel seu davant. ¿Quants adulteris? Potser cap. El país és molt morigerat, ple de virtuts exemplars.

Quan l’església i la petita plaça han quedat buides, mossèn Narcís ha agafat el seu bastó de bruc lluent, s’ha posat el solideu i ha anat a felicitar les Maries. Al Canadell n’hi ha una gran quantitat. Mossèn Narcís ha anat passant per les cases afectades per la diada: ha fet un moment de tertúlia als jardinets minúsculs, sota l’ombreta de les acàcies de bola, esclarissada. Li han anat donant l’ombreta com aquell que ofereix la capsa de rapè. Mossèn Narcís parla lentament. Té els ulls tristos i la pell de la cara rogenca —les orelles d’un color d’albercoc de secà. Sembla predisposat a l’atac apoplèctic. Té el temps molt just. No pot arribar a formular tot el que voldria dir. Mentre proclama les seves felicitacions i elabora els seus auguris de felicitat, passa per les cases el carro d’en Josepet Batlle, carregat de cabassos i d’encàrrecs: els dolços, els melons, les xíndries, els moscats. Tot això arriba amb l’olor de raça llatina que fa Josepet, el qual fa més de vint anys, almenys, que no s’ha banyat. Es produeix un parlar incoherent:

—Digui, digui, mossèn Narcís… Aquests melons són els nostres… Mossèn Narcís, és massa amable… Tots ens trobarem al cel, és clar, si Déu vol… Ara falten els braços de gitano… Són els de can Quica… Sí, sí, els encarregats… Si no fos per la Mare de Déu, ¿de qui ens podríem refiar?… No parli més, mossèn Narcís, és tan clar… Els melons s’han de posar al pou, de seguida… La fruita calenta… Passi-ho bé, mossèn Narcís… Quedi’s a dinar… ¿Vol quedar-se a dinar?

Mossèn Narcís s’acomiadava i el carro seguia darrere d’ell com un element de pertorbació ineluctable. A cada casa on hi havia una Maria es produïa el mateix parlar desorbitat, incoherent, la mateixa barreja de confiteria religiosa agrària.

El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Al meu entendre, el bany de mar és agradable com a sorpresa: per la curiositat que produeix la immersió en un medi diferent, inhabitual. Les casetes de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo, que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació —sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic— o veure-hi passar algú descalç.

Nedar és agradable, però la immersió en la mar m’ha produït sempre una gran opressió al pit. Altres s’hi mouen amb més facilitat —potser amb més naturalitat. Amb naturalitat completa, potser ningú. L’home és un animal del medi eteri —més que de l’element líquid. En general està feblement construït per viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou… i de vegades massa.

A la una es sent a cada casa un sorollet de plats, de forquilles, culleres, copes i ganivets. Paren taula. A la una i cinc la platja queda buida i tothom seu al seu lloc amb aquella cara de fred i de gana que dóna el bany: la cara xuclada, el nas vibràtil, els ulls brillants.

Dinar de Santa Maria: arròs de peix, sobre un sumptuós sofregit; llagosta guisada; pollastre rostit. Després de quinze o vint dies de menjar peix, el pollastre és una novetat exquisida. Dolços, meló, cafè. La rebosteria de Palafrugell —en general d’aquest país— és de gran qualitat. L’aigua de Calella fa un cafè excel·lent. El pare encén una fària de 0,25, de fum deliciós, absolutament lligat amb el perfum del cafè.

Digestió lleugera a l’ombra de les barques. Cap nosa excessiva. La felicitat deu ésser això. ¿Serà alguna cosa més? El senyor Narcís, el rellotger, pesca amb canya, vestit de groc canari, sota un capell de palla, a la roca del Barret.

A la tarda envaeixen la platja alguns grups de pagesos. Vénen a rentar-se els peus. L’aigua els fa basarda. Un pagès d’aspecte taujà, la gorra enfonsada, fa un esgarip en sentir-se l’aigua sobre el turmell. Banyen els animals. Poc. Els deixen una estona arran de platja amb l’aigua sota el ventre. Els cavalls, les eugues peludes fatigades del batre, immòbils, miren una hora seguida l’horitzó amb un ull d’estupidesa i d’enyorament.

Al vespre, ball de manubri, sota els llumets d’acetilè. El vent bufa d’una manera trista i petita. El cel és borrós i d’una opacitat blanca. Es sent, llunyà, el soroll sord de la ressaga en el coster. Tot sembla tenir un punt de caiguda en la fatiga. Al llit, els llençols, lleugerament humits, semblen lligar-se amb el propi entresuament. Una galta freda i una de calenta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada