Arxiu de la categoria ‘bèsties, bestioles i animals’

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de maig 1918

dimecres 23 maig 2018

 

Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.

Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per aclimatar-s’hi tan perfectament?

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se al jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algun de nosaltres no la tornés a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol —amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang— que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos —en tot cas— són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.

A la perruqueria llegeixo els papers que publica a L’Esquella Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se «el català que ara es parla». Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?

Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig —literatura que, essent malgrat tot en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.

Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals —i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.

¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els que es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.

 

¿Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris, jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.

No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família —sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de març 1918

diumenge 18 març 2018

Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.

 

Don Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bambolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al Molí de Vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.

—No en feu cas!… —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

 

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

 

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per no produir amb abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc. etc.

 

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.

 

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text. 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada