Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins del gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavians planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades rodant sobre si mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí del retorn el daurat de les vinyes (tan moll) és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit (com una resplendor) que és una meravella.

Ens acostem a l’equinocci de tardor, i a la tarda es sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, està a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi.

Les cases de la vila de Palafrugell s’acaben d’una manera trista. En el precís moment de la intersecció de les darreres parets urbanes amb els primers camps de la rodalia es produeix una inexplicable atmosfera de solitud i de llobreguesa —sobretot si hom hi passa cap al tard, en la primera hora, incerta, de la nit. Quan la foscor esborra el paisatge, les últimes bombetes de la població esquitxen de llum trèmula un panorama urbà tètric. Els paratges del Tren, els murs del jardí de can Barris, els Forns, la Garriga, les Torretes, Vila-seca, el Pedró, el Molí de Vent, tenen el mateix aspecte depriment que determinats colors lívids donen a la pintura d’Urgell. Per endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums —sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.

Fa anys, quan arriba aquesta època, sento, en iniciar-se la nit, una secreta enveja per les persones que no sé ben bé on van, per la parella que es perd en la foscor d’un carrer, per les vagues persones que agafen el tren del vespre, pels que veig entrar en una casa que no és la seva després d’haver-se assegurat que no han estat seguits per ningú donant una mirada amunt i avall del carrer…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

La mar.

Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar…, però tantost pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el caragol voluptuós i fugaç d’una onada.

A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.

A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.

L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar —pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.

A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenc. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.

En el moment que la boira s’aprima es veu sortir, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.