La guerra.
Fa més de quatre anys que dura —quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica 
entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument —més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi —que l’home cregui o no cregui.
Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana —dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana —vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:
—Verdun, Verdun, ah sí… Fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…
No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:
—Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: «Emília, hem de posar un vàter». «Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…», digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Fou joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el vàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar, d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.
La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…
Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les 
les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.
De les Confessions de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les Rêveries d’un promeneur solitaire, en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi em sorprèn que, a un home tan alt i gros —Gori és un home molt alt i gros—, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.
Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.
