Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.
Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.
Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.
A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquesta “serenitat de Goethe” (en l’entrada del 15 de juny) crec que es pot referir al que he llegit en algun lloc sobre aquest autor, que Goethe feia el bé sense donar-se. A això es podria referir quan diu que aquesta serenitat és “una mica mica mica antipàtica, francament”. O sigui que Goethe seria poc humà. També recordo que fou verge fins els quaranta anys, i que fins que no es casà només feia que enamorar-se de noies casades. Però Pla li admira “tant la vida privada com la pública”, en l’entrada d’avui, i “aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic”, afegeix . Sempre contradint-se!
Sobre aquest senequisme que Pla sembla rebutjar: Alain de Botton, a El consol de la filosofia, deia que Sèneca era el filòsof que sostenia que, passi el que passi, la vida continua exactament igual, de prendre’s les coses amb filosofia. Aquesta “massa familiaritat fastigueja” crec que es refereriria a voler contradir aquesta actitud. Al no anar als “parts de les seves amigues” i els “enterraments dels seus amics”, sinó “veure les deesses en un estat de salut física permanent”. A viure una realitat idealitzada, en definitiva.
en comptes “de prendre’s les coses amb filosofia”, hi hauria de posar “cal prendre’s les coses amb filosofia”. Ho repasso i ho repasso i no hi veig les errades fins que ho he publicat, és el risc de la improvisació!