L’alcohol.
En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós —d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent —des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo —un altre jo més bo—, ja que l’alcohol fa també tornar l’home bo més bo».
Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit —i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa —no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.
Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.
La mar.
Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.
La teoria oriental —que he sentit defensar a moltes persones— segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.
Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.
La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta, i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.
No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Avui tot gira al voltant de la vanitat. El mar i les muntanyes també, per ser les dues inaferrables. Fa pensar, aquesta “indiferència total” aplicada al mar. Seria la indiferència de qui se sap massa admirat, en una personificació d’aquest element.
“es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència”: és la diferència entre els empollons i els desperts, que he llegit alguna vegada. A vegades, però, no es pot escollir.
Això del pobre que “d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució” seria també una manera de ser vanitós. Diu Thomas Mann a Tonio Kröger que el fet que t’estimin és una cosa que sols afecta la teva vanitat, perquè el millor del món és estimar, s’entén, però el fet que tothom desitgi el primer és el que permet aquesta “societat de fatxendes”, l’única concebible per Pla.
Em fa pensar, aquesta descripció de la farigola i del romaní. Sembla un exemple de les teories filosòfiques basades en la deducció i la inducció. Que també ho podrien ser de l’amor propi i la humilitat respectivament.