26 d’agost 1919

 

A la redacció de La Publicidad trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i, a més, és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes —sempre igual— d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies la saben de memòria; buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez passa exactament al revés: té un nas especial per seguir el rastre d’una notícia, per localitzar-la i obtenir-la i, en canvi —diu ell mateix—, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica —fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses— li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap (Manuel Fontdevila) i que aquest la posés en solfa, és dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé, i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.

Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primera vista. Darrere d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres, molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però —i aquest és el judici de Josep Maria Junoy, gran amic seu—, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i això m’ho fa dir la meva curta però concentrada experiència, i, a més a més, el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.

Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremadament generós, cordialíssim. Com a company de treball no es pot demanar més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

4 Respostes a “26 d’agost 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Aquest Álvarez que no sap passar dels sentits a les idees, tal i com es diria en filosofia, em fa pensar en la distinció entre erudició i saviesa. També Coromines era molt bo recollint informació de les paraules, però no servia gaire per interpretar les etimologies, s’hi perdia.

    Segons Coromines la paraula “torró” ve d’un antic terró, documentat terronet, amb sentit de terrós. Per d’altres és postverbal de torrar amb sufix -ó i amb variant dialectal terró per dissimilació. Quina de les dues etimologies us sembla la més correcta?

    “El domini d’una llengua és un fenomen de minories i, per tant, és una tragèdia”, diu Pla en l’enllaç sobre el bilingüisme. Per dominar-la bé cal saber escriure-la, i no és una qüestió d’ortografia, sinó de redacció, de creació, en darrer terme. Però també saber totes les paraules que coneix Pla hi ajuda.

  2. Oriol escrigué:

    Molt bon dilluns de la darrera setmana del mes més feixuc de l’any; espero el setembre en candeletes.
    Torró, potser ve de terra torrada…
    Escriure bè, Helena, és un dot químic, depen de tenir una munió de neurones ben connectades, dirigides per una coseta molt petita que anomenem gen. També de la perseverança i de l’esforç, la pràctica i tot això que tu expliques, per això és tan difícil. Ja veieu que jo aquest gen no el tinc gaire ben dotat!
    Bon estiu des de Llofriu!!

  3. Helena Bonals escrigué:

    Oriol,
    Com que des de Llofriu? Ets al Mas Pla?
    Jo també prefereixo l’estrés a l’avorriment… Però tu ho deus dir per la calor, que l’agost és feixuc.
    La teva síntesi “terra torrada” em fa riure!

  4. Helena Bonals escrigué:

    Jo tampoc en sé d’escriure, per això dec fer poesia, i breu, la millor manera de no.

Fer un comentari