A primera hora del matí, quan vaig a la universitat, trobo de vegades senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls —una d’elles amb els ulls negres i els cabells llisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer —o sigui la clandestinitat— amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses —en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre del seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat —i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passeu pel laberint immers en l’atonia i sentiu que la bonior de la ciutat s’esfilagarsa, teniu la sensació que la gent es va allunyant —com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cine.

Migranya de Barcelona: mal de cap, sensació de dolor remot, amb fiblades intermitents immediates, fortíssimes, esgarrifances de fred —que acaba tot plegat per produir una desfibració a tot el cos, com una fatiga aclaparadora. No he vist encara que algú hagués observat que aquests estats van lligats amb el vent de garbí. La meva mare resisteix les migranyes amb un sistema nerviós encalabrinat, entre espasmes de neguit.

Jo també hi sóc molt propens, però les meves defenses són de sentit contrari: em defenso a través d’un estat d’apatia somnolenta.

Analitzant la migranya, hi sento dues espècies de manifestacions, dos dolors de classe diferent: de vegades, un dolor somort, profund, com el que fa la càries a les barres de la boca, a les genives, en iniciar la destrucció d’un queixal. En  canvi, altres vegades, la sensació és (diríeu) lineal: és com si un petit mosquit s’hagués apoderat de l’extrem d’un nervi i s’hagués posat a volar: el mosquit l’estira, el nervi es va descabdellant com un rodet de fil… i a l’últim teniu la sensació —quan sembla haver-se acabat el fil del rodet— que se us ha produït un gran buit al cap, un buit que arriba a ésser tan insidiós, tan directament perceptible en qualsevol punt del cos, que us dóna febre.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 22 gener 2019 a les 0.03 i desada a geografia i paisatges, jo, Josep Pla, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.