En passar aquest matí per davant del Nouvel Hotel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares —penso— és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.
En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? Ja acomiadat Linares, la notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cine desert; a les noies, 
als aperitius, a les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.
Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent —els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou —d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona —fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Potser Linares —penso— és externament tan ben educat perquè és sord”. No sé quin llibre de Pla un dia la meva mare llegia en veu alta, fa molts anys, amb un fragment que vaig retenir, ja sabeu que soc una màquina de recordar cites. Deia alguna cosa així com que, si ignoreu algú quan us fereix o us vol ferir, us trobareu al cap d’una mica que aquesta persona us tractarà sobtadament com un senyor, us portarà en safata. Si ets sord, evidentment no et costarà de ser ben educat perquè et perdràs tota la malícia que sol haver-hi en les paraules dels altres. He llegit alguna vegada que “venjar-se és de febles, perdonar és de forts, ignorar és d’intel·ligents”. Jo m’hi he trobat, en el que diu Pla, i disculpeu el personalisme. Recordo una amiga prou mesquina de dir-me que em dutxés a la platja, que a casa no volia que li gastés aigua, deixant anar de sobte que mai m’havia trobat tan guapa, en els molts d’anys que fa que ens coneixem. En fi.
“Entro a la catedral (…) Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona…”
Llegint el post aquest matí, no m’he pogut treure del cap, en tot el dia, aquell que amb el senyor Pla vam anar a Girona a veure el bisbe mossèn Jaume Camprodon i després vam entrar, ell i jo, a la catedral. Era una mica més de migdia i la llum d’aquell dia clar com una diapositiva, entrava a balquena dins la gran nau, travessant els enlairats vitralls.
Allà dins, parats com dos estaquirots en un lateral, l’home em va dir alguna cosa relacionada amb el materialisme, com si només la matèria pogués produir exaltacions imaginatives anímiques, i s’embadalí amb els blaus, grocs, morats i vermells que es reflectien al terra. No recordo exactament el que em va dir, però sí el que li vaig dir jo: “Senyor Pla, hem de tornar cap a Figueres, si arribem tard no podrem dinar”.