5 de maig 1918

Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.

Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.

Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava La Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta La Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que, a molta gent, aquesta falta de tradició brillant els entristiria. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em dóna una sensació de lleugeresa i de llibertat.

Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.

Amb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics, i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort, i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta caragolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.

—Entre uns i altres han mort la taverna —digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.

—S’ha de variar, els temps són uns altres… —digué algú que escoltava.

—Variar? ¿Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?

I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:

—No podeu caminar d’ases que sou!… ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…

La família tenia una barraca i un tros de terra ple de pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres. Gervasi se n’anà a viure allà dalt.

Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos, i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrere de la barraca hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar caragols.

En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.

La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra es veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.

En pondre’s el sol, Gervasi agafava un rosat i enorme caragol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això ho feia en sortir i en pondre’s el sol,i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat ha creat ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat —hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.

Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vistes a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida o la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.

Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:

—Dimecres et vares precipitar…

—No siguis tan llepafils —li contestà molt seriós Gervasi—. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:

—Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt.

¿Què vol dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap…

El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el caragol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.

Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el caragol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.

Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

5 Respostes a “5 de maig 1918”

  1. HelenaBonals escrigué:

    Aquest “de vegades els minuts li passaven per malla”: el que li passa per malla a Pla és que no concorda la descripció en present de la taverna de Gervasi i la del passat de quan Gervasi se’n va a la barraca per plantar vinya. O sigui que sembla que hi ha una topada entre el Pla escriptor de jove i el més gran, gens dissimulat.

    “De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada”. A més a més de la comparació en si mateixa, en agafar un element físic per parlar d’un d’espiritual, ser feliçment casada, sembla una mena de metonímia. Agafa la dona, la “domina”, pel conjunt del matrimoni. També ell hauria de ser ben casat. En tot cas, sobta molt la imatge quan te la trobes al bell mig del text.

  2. Jesús Bonals escrigué:

    Aquesta narració que en podríem dir del “corn de Gervasi” és una de les més reeixides de les moltes que formen part del Quadern Gris. Probablement a Pla li agrada narrar i probalement li hauria agradat escriure novel·la, si la urgència del periodisme no li ho hagués impedit. No va poder ser, i les seves preteses “novel·les”, com “EL carrer estret” són narracions allargassades, molt ben escrites,sí, però els falta el nervi narratiu d’una història llarga i complexa. De la narrativa planiana només en en queden fragments magistrals, com aquest. Que bé que dibuixa el personatge, que bé que descriu l’entorn físic, que bé que usa una llenguatge clar i genuí, quina gràcia el seu humor delicat, que poètic el final. Aplaudiments.

    Una acotació més, que no té res aveure el que acabo de dir, amb la narració, però sí amb el fons, amb el missatge de la història: en aquest fragment es posa de manifest, a través de Gervasi, l’enyorament pel món d’antany que desapareix. El món pur d’abans, que també enyorava Hamsun, i que en el cas de l’autor noruec el va portar a una pila de disbarats, que ara no explicaré per no fer una digressió impertinent. En el cas de Pla, va anar d’un pèl que no fes gairebé com Hamsun. la seva estada després de la guerra a una cabana sense llum ni agua ni res de res a la cala d’Aigua Xellida formava part d’aquest enyorament del món primitiu, i la broma va costar la separació amb Adi Endberg, que no va poder suportar tantes privacions.

    De fet, tots el sentim, aquest enyorament del món d’antany, i més ara wque el món evoluciona amb una rapidesa accelerada. Un exemple menor: quan en una reunió de persones respectables i ben vestides, amb corbata, veig que agafen l’ampolla d’aigua que tenen davant i, prescindint del got de plàstic es posen a la boca el broc de l’ampolla, i beuen “xumant”, el defecte contra el qual més ens advertien de petits quan alçàvem el porró… Aquella època gloriosa en què teníem una edat que es mesurava en un sol dígit i en canvi els pares ens donaven accés al porró, només amb una consició, això sí: de no xumar, cosa que ara fan sense cap vergonya aquells il·lustres consellers i senyorassos, com si fos la cosa més normal del món…
    És normal enyorar els temps d’abans, i en això sento empatia per la manera de ser de Gervasi (de fet Pla), però aquest sentiment cal refrenar-lo, domesticar-lo, i mantenir-lo a ratlla. No podem fer com Hamsun, i en una curta etapa de la seva vida, Pla.

  3. Josep Miquel escrigué:

    Bon dia, companys.

    Observe que tots els «cargols» de l’edició de 2008 han esdevingut «caragols» en aquesta, tret d’un cas («En aquests dies hi havia cuina a base de cargols [...]»). Sobta perquè no és la solució esperable del dialecte planià.

    Ací com en altres casos, sospite que hi haurà una raó que explique aquest creixement de les «aa» en els caragols, com si foren banyes. Els editors diran…

  4. Xarxa de Mots escrigué:

    Bon dia, Josep Miquel i companys en general.

    En la transcripció (de fet, simple reproducció) del text revisat per Narcís Garolera, ens hem limitat a copiar i enganxar. Sí que hem detectat i corregit alguna minúscula errata, com en tenen tots els llibres, però en general ha estat en qüestions molt menors. La que proposes, “caragols” – “cargols”, és un cas dels que esmenta aquí el professor Garolera, responsable de l’edició. Pot molt ben ser que la diferència que has detectat no sigui més que un error d’impremta i que l’original digués “caragols”; com també podria ser que, per distracció, Pla no hagués estat conseqüent amb el seu propi criteri.

    No crec que Pla digués ni “caragol” ni “carabassa”, sinó “cargol” i “carbassa”, però devia creure que això era més conforme a la llei i la gramàtica, i així ho escriu en l’original que va enviar a l’editor.

    De Pla i la llengua se’n podria parlar llargament, perquè precisament creiem que la llengua és un dels recursos més importants de què es val amb plena consciència en tota la seva obra.

  5. Ramon Torrents escrigué:

    Del comentari d’en Jesús Bonals en retinc sobretot el que diu de l’enyorament del temps passat

    “És normal enyorar els temps d’abans, i en això sento empatia per la manera de ser de Gervasi (de fet Pla)”

    i el principi d’equilibri que el mateix Jesús ens convida a seguir, i que jo comparteixo al cent per cent, quan diu

    “però aquest sentiment cal refrenar-lo, domesticar-lo, i mantenir-lo a ratlla. No podem fer com Hamsun i, en una curta etapa de la seva vida, Pla.”

    A mi em passa igual quan enyoro o reivindico coses “del meu temps”. Quan em retreuen certs hàbits que ja no són d’ara, dic que això és el que he fet sempre, però també sempre hi ha algú que, amb raó i fonament, em fa veure que el meu temps és aquest d’ara.

    Què hi farem! Crec que sofrim el mateix efecte de contradicció i la insatisfacció que ens fa mirar constantment endavant i endarrere.

    En un altre comentari (el 29 d’abril), també subratllava aquell “ara un pas, ara un altre”, tan suggeridor, tan clar. A mi també em va enlluernar aquesta expressió tan simple de quan vaig fer la primera lectura del Quadern i he associat sempre aquesta expressió a Pla. Però diria que el que és un recurs magnífic s’ha de saber dosificar amb molta prudència i, només en el Quadern gris, aquesta fórmula, sempre la mateixa, hi apareix vuit o nou vegades (vaig fer la cerca en la versió anterior del bloQG, quan no era bloQG 100: http://www.lletres.net/pla/QG/?s=%22ara+un+pas%22+%22ara+un+altre%22). Llavors, per excés, trobo que n’abusa i pot arribar a resultar una mica suada. És allò dels recursos literaris?

    El fet és que ningú podrà escriure “ara un pas, ara un altre” sense ser vist com un lector incondicional de Pla.

Fer un comentari