“És normal enyorar els temps d’abans, i en això sento empatia per la manera de ser de Gervasi (de fet Pla)”

i el principi d’equilibri que el mateix Jesús ens convida a seguir, i que jo comparteixo al cent per cent, quan diu

“però aquest sentiment cal refrenar-lo, domesticar-lo, i mantenir-lo a ratlla. No podem fer com Hamsun i, en una curta etapa de la seva vida, Pla.”

A mi em passa igual quan enyoro o reivindico coses “del meu temps”. Quan em retreuen certs hàbits que ja no són d’ara, dic que això és el que he fet sempre, però també sempre hi ha algú que, amb raó i fonament, em fa veure que el meu temps és aquest d’ara.

Què hi farem! Crec que sofrim el mateix efecte de contradicció i la insatisfacció que ens fa mirar constantment endavant i endarrere.

En un altre comentari (el 29 d’abril), també subratllava aquell “ara un pas, ara un altre”, tan suggeridor, tan clar. A mi també em va enlluernar aquesta expressió tan simple de quan vaig fer la primera lectura del Quadern i he associat sempre aquesta expressió a Pla. Però diria que el que és un recurs magnífic s’ha de saber dosificar amb molta prudència i, només en el Quadern gris, aquesta fórmula, sempre la mateixa, hi apareix vuit o nou vegades (vaig fer la cerca en la versió anterior del bloQG, quan no era bloQG 100: http://www.lletres.net/pla/QG/?s=%22ara+un+pas%22+%22ara+un+altre%22). Llavors, per excés, trobo que n’abusa i pot arribar a resultar una mica suada. És allò dels recursos literaris?

El fet és que ningú podrà escriure “ara un pas, ara un altre” sense ser vist com un lector incondicional de Pla.

En la transcripció (de fet, simple reproducció) del text revisat per Narcís Garolera, ens hem limitat a copiar i enganxar. Sí que hem detectat i corregit alguna minúscula errata, com en tenen tots els llibres, però en general ha estat en qüestions molt menors. La que proposes, “caragols” – “cargols”, és un cas dels que esmenta aquí el professor Garolera, responsable de l’edició. Pot molt ben ser que la diferència que has detectat no sigui més que un error d’impremta i que l’original digués “caragols”; com també podria ser que, per distracció, Pla no hagués estat conseqüent amb el seu propi criteri.

No crec que Pla digués ni “caragol” ni “carabassa”, sinó “cargol” i “carbassa”, però devia creure que això era més conforme a la llei i la gramàtica, i així ho escriu en l’original que va enviar a l’editor.

De Pla i la llengua se’n podria parlar llargament, perquè precisament creiem que la llengua és un dels recursos més importants de què es val amb plena consciència en tota la seva obra.

Observe que tots els «cargols» de l’edició de 2008 han esdevingut «caragols» en aquesta, tret d’un cas («En aquests dies hi havia cuina a base de cargols [...]»). Sobta perquè no és la solució esperable del dialecte planià.

Ací com en altres casos, sospite que hi haurà una raó que explique aquest creixement de les «aa» en els caragols, com si foren banyes. Els editors diran…

Una acotació més, que no té res aveure el que acabo de dir, amb la narració, però sí amb el fons, amb el missatge de la història: en aquest fragment es posa de manifest, a través de Gervasi, l’enyorament pel món d’antany que desapareix. El món pur d’abans, que també enyorava Hamsun, i que en el cas de l’autor noruec el va portar a una pila de disbarats, que ara no explicaré per no fer una digressió impertinent. En el cas de Pla, va anar d’un pèl que no fes gairebé com Hamsun. la seva estada després de la guerra a una cabana sense llum ni agua ni res de res a la cala d’Aigua Xellida formava part d’aquest enyorament del món primitiu, i la broma va costar la separació amb Adi Endberg, que no va poder suportar tantes privacions.

De fet, tots el sentim, aquest enyorament del món d’antany, i més ara wque el món evoluciona amb una rapidesa accelerada. Un exemple menor: quan en una reunió de persones respectables i ben vestides, amb corbata, veig que agafen l’ampolla d’aigua que tenen davant i, prescindint del got de plàstic es posen a la boca el broc de l’ampolla, i beuen “xumant”, el defecte contra el qual més ens advertien de petits quan alçàvem el porró… Aquella època gloriosa en què teníem una edat que es mesurava en un sol dígit i en canvi els pares ens donaven accés al porró, només amb una consició, això sí: de no xumar, cosa que ara fan sense cap vergonya aquells il·lustres consellers i senyorassos, com si fos la cosa més normal del món…
És normal enyorar els temps d’abans, i en això sento empatia per la manera de ser de Gervasi (de fet Pla), però aquest sentiment cal refrenar-lo, domesticar-lo, i mantenir-lo a ratlla. No podem fer com Hamsun, i en una curta etapa de la seva vida, Pla.

“De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada”. A més a més de la comparació en si mateixa, en agafar un element físic per parlar d’un d’espiritual, ser feliçment casada, sembla una mena de metonímia. Agafa la dona, la “domina”, pel conjunt del matrimoni. També ell hauria de ser ben casat. En tot cas, sobta molt la imatge quan te la trobes al bell mig del text.