2 de maig 1918

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

 

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

2 Respostes a “2 de maig 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Aquesta entrada és curta, però condensada, com sempre.

    “L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria”: no té res a veure Karl Marx i “El capital”, suposo, amb els dirigents de Rússia quan es va desenvolupar el comunisme. Tampoc Albert Einstein s’hauria de relacionar amb la bomba que va caure sobre Hiroshima i Nagasaki. Per desgràcia, els artistes no solen estar a l’alçada de les seves obres en la seva existència, tampoc.

    Aquest final fa pensar: quan diu que Eugeni d’Ors “manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta”. Em sobta aquesta mena d’oymoron entre “cinc cèntims” i “una o altra idea gratuïta”, així com el que ve a continuació: “desproveïda d’utilitat pràctica immediata”. En això Pla el va copiar, a D’Ors, em sembla que poc sentit pràctic tenia. Recordo el llibre d’Enric Vila, “El nostre heroi, Josep Pla”, per la manera com defensava aquesta manca de sentit pràctic, era molt brillant, però no recordo on era aquest passatge, ho sento.

    Una cosa: no sé com posar cursiva amb el WordPress, disculpeu les cometes en posar un títol de llibre.

  2. Jesús Bonals escrigué:

    En el dietari d’avui, hi ha dos apunts: la reproducció del diàleg a la tertúlia habitual de Pla, i el comentari sobre Xènius. Aparentment no tenen res a veure l’una amb l’altra, però… Som a l’any 18, un any després de la revolució russa. El comunisme preocupa, no deixa indiferent a la gent, fa una mica, o molta, por, els diaris en van plens, enlluerna els joves inquiets. I Pla és un jove inquiet. Malgrat tot, en aquest text de maduresa, escrit els anys 60, abans de l’esfondrament de la Unió Soviètica, no es defineix. Es limita a reflectir les idees dels altres: Coromina, Gori, Frigola. No explicita la seva. O potser sí, potser ho fa a través de les rèpliques atribuïdes als altres.

    El relat del que es diu a la tertúlia, i el que hi passa -diaris llençats a terra, per exemple,- fa pensar. El Pla vell, el veritable redactor del text que comentem sabem que era radicalment anticomunista. Caldria contrastar-ho amb el text primigeni de joventut, per saber què pensava de jove. En el diari de juvenil d’una altre geni empordanès, Salvador Dalí, s’hi posa de manifest un embadaliment total davant la revolució russa. El Pla de vint anys no n’estava també una mica embadalit?

    Els tertulians parlen de la Confederació, és a dir la Confederació Nacional del Treball, la CNT, defensora del comunisme llibertari, que és totalment antagònic al bolxevic, però en aquells moments en aquest nostre país no s’és conscient de la radical diferència, els dos comunismes per a la gent són un de sol. L’embadaliment davant del sindicalisme i el moviment obrer és força general entre els joves “intel·lectuals”, no és només cosa de Dalí. De fet Xènius també hi cau, en aquest embadaliment, potser per això Pla el cita aquí. Després tant Dalí com Xènius es van passar al feixisme. Més clarament en el cas de Xènius, el cas de Dalí és més dubtós. L’adulació de dalí envers el franquisme era tan exagerada, que queia en el ridícul. ¿Parlava seriosament?i Potser mai no se sabrà si feia comèdia o es creia les pròpies boutades. L trajectòria política de Pla és més honesta que la de Dalí i la de Xènius. Ningú és un àngel, ningú és sant, ningú és “intatxable”, no ho ha estat mai cap artista. Però si he de triar el menys cínic dels tres esmentats, em quedo amb Pla.

Fer un comentari