El relat del que es diu a la tertúlia, i el que hi passa -diaris llençats a terra, per exemple,- fa pensar. El Pla vell, el veritable redactor del text que comentem sabem que era radicalment anticomunista. Caldria contrastar-ho amb el text primigeni de joventut, per saber què pensava de jove. En el diari de juvenil d’una altre geni empordanès, Salvador Dalí, s’hi posa de manifest un embadaliment total davant la revolució russa. El Pla de vint anys no n’estava també una mica embadalit?

Els tertulians parlen de la Confederació, és a dir la Confederació Nacional del Treball, la CNT, defensora del comunisme llibertari, que és totalment antagònic al bolxevic, però en aquells moments en aquest nostre país no s’és conscient de la radical diferència, els dos comunismes per a la gent són un de sol. L’embadaliment davant del sindicalisme i el moviment obrer és força general entre els joves “intel·lectuals”, no és només cosa de Dalí. De fet Xènius també hi cau, en aquest embadaliment, potser per això Pla el cita aquí. Després tant Dalí com Xènius es van passar al feixisme. Més clarament en el cas de Xènius, el cas de Dalí és més dubtós. L’adulació de dalí envers el franquisme era tan exagerada, que queia en el ridícul. ¿Parlava seriosament?i Potser mai no se sabrà si feia comèdia o es creia les pròpies boutades. L trajectòria política de Pla és més honesta que la de Dalí i la de Xènius. Ningú és un àngel, ningú és sant, ningú és “intatxable”, no ho ha estat mai cap artista. Però si he de triar el menys cínic dels tres esmentats, em quedo amb Pla.

“L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria”: no té res a veure Karl Marx i “El capital”, suposo, amb els dirigents de Rússia quan es va desenvolupar el comunisme. Tampoc Albert Einstein s’hauria de relacionar amb la bomba que va caure sobre Hiroshima i Nagasaki. Per desgràcia, els artistes no solen estar a l’alçada de les seves obres en la seva existència, tampoc.

Aquest final fa pensar: quan diu que Eugeni d’Ors “manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta”. Em sobta aquesta mena d’oymoron entre “cinc cèntims” i “una o altra idea gratuïta”, així com el que ve a continuació: “desproveïda d’utilitat pràctica immediata”. En això Pla el va copiar, a D’Ors, em sembla que poc sentit pràctic tenia. Recordo el llibre d’Enric Vila, “El nostre heroi, Josep Pla”, per la manera com defensava aquesta manca de sentit pràctic, era molt brillant, però no recordo on era aquest passatge, ho sento.

Una cosa: no sé com posar cursiva amb el WordPress, disculpeu les cometes en posar un títol de llibre.