Entrat a la redacció de La Publicidad (edició de la nit) per la cessantia comunicada ahir pel senyor Miró, en nom del senyor Barco, director de Las Noticias. El periodisme professional. No hi havia pas altra solució —era indefectible. És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa —i encara si ho arribés a ser! Però què hi farem… És així…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa —i encara si ho arribés a ser!”: fa pensar, això. És com La insostenible lleugeresa del ser, per un cantó es pren el seu futur ofici amb menysteniment, per l’altre amb respecte. És d’una ambivalència evident. Recordo Kafka dient alguna cosa així com que “la meva feina no em pot ajudar gens, i de fet només em pot destrossar per complet”. Però s’equivocava, el món del dret que ell no considerava el seu és el que va generar l’adjectiu “kafkià”, aquell que és en l’arrel de la seva genialitat.
“Què hi farem!”, “Déu n’hi do” i “On s’és vist”, crec que són expressions genuïnes del català, com el “pas”, que tinc un amic filòleg que quan em corregeix sempre me l’esborra, perquè em sembla que no sé prou bé quan s’escau!