6 de desembre 1918

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

 

Les conviccions.

L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància —entranyable— anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, es sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

—Mai més! Mai més! —deia cridant.

—¿Què vol dir la teva dona quan diu mai més? —vaig preguntar-li.

—Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… —em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante

 

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

2 Respostes a “6 de desembre 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Sobre el que diu en el segon paràgraf, de la solitud que comporta la llibertat: quan “la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social” valen la pena, jo no em quedo amb la llibertat. Ara, si no valen la pena, aleshores jo també em quedo amb la llibertat. És per allò que cal saber quan es pot ser amable… La solitud, l’individualisme, tenen molt d’encant, són necessàries a vegades, però jo no he estat mai tan feliç com en relació amb determinades persones que m’estimo.

    Aquesta afirmació, “jo em quedaria, sempre, amb la llibertat”, seguida a continuació de “Les conviccions.”, em fa pensar que Pla també seria ondoyant, que ell també pot pensar el contrari del que acaba d’afirmar. Com sempre, aquest dir les dues coses alhora, com “òpera amb texans”, per explicar-ho que s’entengui, que és el que fa el millor art. El darrer paràgraf també és d’una contradicció total, per cert, és aquesta una de les entrades amb més intertextualitat que li he llegit.

    Moltes gràcies per l’article de Xavier Pla! Constata que els adjectius no són cap accident en Pla, sinó la seva mateixa essència.

  2. Helena Bonals escrigué:

    Aquest “realisme síntètic” del títol de l’article és el que provo d’explicar tota l’estona.

Fer un comentari