6 de desembre de 1918

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip –penso–; si l’és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

.

.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversa i la llibertat –la llibertat solitària–, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

.

Les conviccions. L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància –entranyable– anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, se sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

–Mai més! Mai més! –deia cridant.

–Què vol dir la teva dona quan diu mai més? –vaig preguntar-li.

–Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… –em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante...

.

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

8 Respostes a “6 de desembre de 1918”

  1. J.Cardona escrigué:

    La vida és ondoyante. El millor de tot és sentir com Pla ho diu a l’entrevista A fondo. Com va fent l’ona amb la mà! És clar que, en aquest cas concret de la senyora de l’amic, aquesta ona és d’una gran sensualitat.

  2. Helena Bonals escrigué:

    El segon paràgraf de l’entrada d’avui em recorda Bernhard, sobretot per la manera com sembla que es contradigui, en tot cas és d’una ambivalència total.

    “La foguerada de vanitat, que generalment no dura”, en ell sí, i per tant es pot considerar individual per això. Per altra banda, entre la conversa i la llibertat solitària, la dels que no són com ell, es queda amb l’última!

    Individualisme en contra o d’acord amb la societat, sembla que digui.

  3. Jesús Cardona escrigué:

    La vida és “ondoyante”. Quina sensibilitat al referir-se a una dona que espera. És fantàstic sentir-li a dir l’expressió a l’entrevista “A fondo”: com feia l’ona amb la mà amb el seu somriure tan característic!

  4. Silveri Garrell escrigué:

    Es curiós aquest paràgraf de la dona que és queixa de tenir fills i no vol torna-hi. Doncs la solució era no casar-se i llestos, es el millor anticonceptiu.

  5. Antoni escrigué:

    Les persones som pura contradicció, continuament. L’home (Josep Pla) que camina solitari cap al mas i recula perquè té un instant de por de morir per culpa de la grip, és el mateix que després ens explica els seus pensaments i fa vida social quan s’interessa per un seu amic que la seva dona ha tingut un fill. Realment, “la vida és ondulant” com ens recorda el que deia el seu admirat Montaigne.

  6. jaume santacana escrigué:

    Sobre la darrera frase: cuina popular. Una anècdota breu: ´l’any 1974, més o menys, Pla ja no menjava gaire, quasi gota. Picava una miqueta d’algun plat i s’ha acabat…Aquell any, vaig anar a sopar – i dormir – amb Pla a Foix, ara francès. Només arribar al restaurant va demanar – exigir – una sopa julliane, és a dir, de verdures. Li van dir que no li podien fer (no recordo els motius). Pla va muntar en còlera, excitadíssim, i els hi va dir de tot; un punt violent, tot plegat. Més tard, ja a taula – després del gin-tònic presopar de rigor, el maitre va dir que havien fet un esforç i li havien pogut cuinar la famosa sopa julliane. Pla no va dir res de res. Quan li van portar, Pla, molt seriós – i sense ni provar-la – va dir que allò era una merda, sic, que ja es veia que no valia res, que se la posessin allà on els hi capigués, i un llarg etc. Em vaig morir de riure i, encara ara, al recordar-ho, somric amb ganes.
    En aquell menjador, a més, hi havia una taula amb nens…Pla es va posar fet una fúria i va cridar una frase, en francès, és clar, que no em veig en cor de reproduir. Els nens cridaners i bellugadissos (en un ambient de restaurant d’adults) el posava malalt!

  7. [...] un altre factor més interessant a tenir en compte, a partir de la reflexió sobre el país que fa avui (fa 90 anys) Pla: Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més [...]

  8. Silveri Garrell escrigué:

    Veig que Pla fa servir l’ací en lloc de l’aquí, encara que l’un i l’altre vinguin a significar quelcom diferent. Avui en la literatura periodística ja no és veu quasi enlloc l’ací, doncs sent una variació de l’aquí en lloc d’ajudar a entendre encara ho embolica més, com també l’altre mot “llurs”. Però ja cauran aquests mots pel seu desus mateix i sobretot avui dia que és va de bolit escrivint.

Fer un comentari