El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony –que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.
Primer, hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents –com el seu nom indica–, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant en caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora –ha dit– del Tizià…»
Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat és una mica difícil de reprendre la marxa. Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta –sense l’horrible linòleum–, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja lluu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats –com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.
Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans.
A l’ermita, hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga –en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment –perdó: a dir constantment– que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.
Retornats a la vila –amb una certa pesadesa– Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cinema. El local, negre i buit, sembla una enorme cova dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em fa la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós, té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.
A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.
És l’hora del Tizià, ha dit Roldós. La diferència amb el Primer quadern gris és aquesta: “Crepuscle sobre el Cap Roig de carn de taronja que es va daurant i desseguida seriem al Ticià.”
Beethoven: és veritat, a mi les sonates per a piano de Beethoven també em fan aquesta impressió de comiat.
Ahir (5 de desembre) vaig ser al far de Sant Sebastià en aquesta hora que trobem descrita aquí (5 de desembre). Vaig pensar i comentar la diferència entre el primer Quadern gris i el definitiu, que recordava per la reproducció del facsímil que vaig posar l’altre dia.
Al cap d’un moment, Antoni, amb el telèfon mòbil, vaig rebre el teu comentari: el teu coincidia quasi paraula per paraula amb el que jo acabava de dir tot prenent un cafè a la vista de la compota de codony que s’anava enfosquint lentament.
Quina enveja (enveja sana, eh) poder gaudir en directe d’aquests moments únics!
Ho celebro, Ramon!