Arxiu per a maig 2019

25 de maig 1919

dissabte 25 maig 2019

Diumenge. — No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El fumar, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’Hotel Continental. Les roses fan olor de mort —una mica.

A mitjan tarda em trobo a la biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús —que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan —em pregunto— et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del Migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat —per el meu gust— excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, el millor seria fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb —va sense barret—, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents —tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta —mig adormit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de maig 1919

divendres 24 maig 2019

Dissabte. — Aquesta tarda, tard, he acabat els exàmens. He passat just, però he passat satisfactòriament. He tingut sort, és evident. No he pas fet ús dels suggeriments del murri muntanyenc. Estic fatigadíssim. En el camí de la universitat a la dispesa, he sentit unes esgarrifances de fred —de pensar, sospito, que les assignatures que he aprovat eren de les que a la universitat en diuen d’alivio. Menjo un sandvitx. Bec un vas de cervesa fresca a Canaletes. Tinc son. Vaig a dormir.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de maig 1919

dilluns 20 maig 2019

Avui comencen els exàmens. Tothom fa el cor fort; però, excepte els que van molt amarrats i no han fet cap campana, la processó va per dins. Tothom es mostra molt rioler, però l’humor s’aguanta per un fil. N’hi ha que tenen les galtes tan esgrogueïdes, que fan cara d’haver promès un ciri a la Mare de Déu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de maig 1919

dijous 16 maig 2019

Aquests últims dies he dormit molt malament. La cambra de la dispesa em produeix una nàusea creixent. Els dies passen amb una lentitud desesperant —però l’arribada del dia dels exàmens em dóna una ànsia desagradabilíssima. De tota manera, la qüestió és acabar d’una vegada —de la manera que sigui.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de maig 1919

dilluns 13 maig 2019

La mala vida.

Llarga conversació (divertida) amb el meu company de curs S., muntanyenc, un xicot que entre nosaltres té fama de murri i d’esquerp. Mentre deambulem pels claustres, em diu:

—Us preneu els exàmens massa seriosament…

—¿Ah, sí? ¿Ho considereu així? I vós, ¿com us els preneu?

—D’una manera molt diferent… —fa gratant-se el clatell—. Examinar-se, com moltes altres coses de la vida, vol una mica d’astúcia, principalment.

—Expliqueu-vos, si us plau… —dic amb un punt d’enervament.

—Us diré per començar que vós heu comès un gran error: teniu a les llistes un número massa baix i sereu dels primers que us examinareu. Això és una equivocació. Jo sempre em matriculo tard, els darrers dies, i sóc dels darrers de les llistes…

—¿Però això quina relació té?

—Ara ho veureu… Els que som inscrits en els últims llocs de les llistes sempre tenim la possibilitat d’aprofitar-nos de la fatiga dels catedràtics —de la fatiga, vull dir, que els exàmens els produeixen, de la tendència que en un moment determinat senten de fer-ne via. Quan es produeix una situació així (situació impensable durant les primeres hores d’examinació) i la bola que surt del bombo és la d’una lliçó desconeguda, hi ha sempre el recurs de recitar una lliçó per altra, de suposar que la bola que ha sortit és una bola diferent. Això, jo ho he fet amb èxit molt sovint —amb l’èxit que permet la indiferència dels professors quan estan dominats per la fatiga.

—Però ¿hi ha algun sistema que permeti dir que un tribunal està fatigat?

—No n’hi ha cap. Però això fa com la roba: jo amb els dits puc distingir una roba bona d’una d’ordinària. El que dic en tot cas és que examinar-se és una tècnica. Tota la qüestió està a arribar als exàmens sense estar vençut per la fatiga —és dir, en una situació més forta i més lúcida que la dels senyors que seuen, mig adormits, sobre la tarima.

—S’ha de saber fer la trampa, bah!…

—Exactament. S’ha d’arribar als exàmens amb fredor, amb l’agilitat suficient per aprofitar-se de tot el que es presenti, amb un domini perfecte de si mateix. I, en presentar-se l’oportunitat, s’ha de saber tirar al dret amb gràcia…

—Les trampes s’han de fer amb gràcia, és clar…

—No es necessita pas tenir-ne molta… La suficient.

Tot això, explicat per aquest murriot taujà i sorneguer, em fa riure. En el fons m’ho prenc amb molta més seriositat del que sembla.

—Per això us deia —em diu en acomiadar-se— que em sembla que no aneu per bon camí. Teniu un aspecte de fatiga…

—Ja ho veig, ja ho veig…

 

 

Exàmens.

Josep Calonge, de Palafrugell, company d’universitat (estudia en el curs immediatament anterior al meu), m’explica que, un dia d’exàmens, don Joan Permanyer digué a don Josep M. Trias de Bes (formaven part del mateix tribunal) a la sala de professors, abans de començar la feina:

—Avui, amic Trias, els haurem d’aprovar tots…

—Ah…

—Sí. Els haurem d’aprovar tots. Figuri’s que el notari de Manresa m’ha recomanat amb gran interès un xicot i… no trobo la carta enlloc. L’he perduda i cregui que ho sento. Ara bé: com que no recordo el nom de l’estudiant recomanat i, per altra part, no puc quedar malament, no tindrem més remei, per evitar una planxa, que aprovar-los tots…

—Perfectament, don Joan! —contestà Josep M. Trias immensament enriolat per dins, nerviós, frissant per poder explicar l’anècdota a tot Barcelona de seguida que s’acabés la sessió.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada