Arxiu de la categoria ‘bèsties, bestioles i animals’

25 d’agost 1918

dissabte 25 agost 2018

A la tarda, amb el meu germà, varem el Nuestra Señora del Carmen, hissem el tros de vela de martell que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall —semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb la voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua.

Cada any fem diverses visites a Aiguablava. Els senyors de la cala són els Forgas, de Begur. La senyora Lola és hospitalària. El senyor Francisco és una persona excel·lent: posseeix el millor vi que es fa en el país. Les filles —la Teresita, la Isabel, la Matildeta, la Lolita— són quatre (unes rosses, altres morenes) incomparables belleses. A la casa, s’hi està bé. Berenem a la terrassa.

Aiguablava és una cala resguardada del vent de garbí. La mar hi és calma. Això sembla augmentar la solitud, la llunyania del paratge. Els pins hi fan una olor intensa. Aquest perfum sembla augmentar la qualitat del pa blanc, de la llonganissa, del vi clar i sec. La tarda consisteix en una lenta agonia de la llum sobre la sorra fina de la menuda platja. L’aigua immòbil de la badiola, blava i verda amb els reflexos interns de la sorra i de les ictínies i la projecció dels carmins del granit rosat del litoral palpitants, com una carnació sobre la superfície, és una meravella somniada.

A plena llum, Aiguablava és una cala incandescent, clara, transparent, d’una sorra rosada. Però hi ha un lloc, en aquesta cassola de Fornells, igualment bell: la platja Fonda és d’arena blava fosca, d’una blavor apagada.

A rama de sol,1 el garbí requinta. El viatge de retorn es presenta, amb el vent de proa, una mica difícil. No hi ha més remei que tornar a rem sec. Remuntar la punta des Mut ens costa un esforç considerable. L’embarcació és massa petita i té una balançada insignificant. Les onades la paren a cada moment. Naveguem al fil de la costa, aprofitant els redorsos al millor possible. Però, a mesura que la tarda va caient, el vent augmenta de força i el tràngol és més viu. El vent ratxeja i el ruixim ens mulla. A la punta del Banc, el meu germà romp dos estrops un darrere l’altre, i jo, un escàlem. En el temps indispensable per arreglar aquests estris, el vent i el corrent ens fan retrocedir considerablement. Decidim tornar enrere i acollir-nos a l’hospitalitat d’Aiguablava. Arribem molls com ànecs. La senyora Lola ens dóna roba. Entrem al menjador quan apareixen les fesolines dins d’una fumerola blanca plena de confort i d’auguris excel·lents. Les noies són belles sota el llum familiar. El doctor Arruga, que ha passat la tarda trescant pels penyals de la costa amb la seva màquina fotogràfica i ha vist els esforços que hem fet per passar la punta del Banc, afirma que la nostra intenció era temerària i impossible. Jo crec que si no haguéssim romput els estris hauríem remuntat la punta fatídica.

Arruga és un gran tipus. Sembla un àrab —però no pas un àrab oliós i greixós, sinó musculat, tibant, fort, construït. És un jove flac, de cabells negres arrissats, d’ulls enfonsats, de color de pell olivaci, amb unes dents admirables i unes mans de dits llarguíssims i nuats, que fan pensar en els tentacles d’un insecte. La seva mirada sembla capaç de concentrar-se amb gran intensitat. Parla amb una gran lentitud —amb una cosa de nyeu-nyeu a la fonètica— i explica les coses amb gran claredat, cuidant al màxim la precisió dels detalls: descriu els mecanismes involucrats en la conversa amb una autèntica voluptuositat. Al mateix temps és l’home més poc convencional que jo conec, més eixut de paraules, més impermeable a la divagació banal. En tot cas, és un home que m’agrada: em sembla un ésser molt poc corrent en el país, gairebé un home nou, d’una gran força física i moral. La seva curiositat, la seva capacitat de treball deu ésser considerable; l’enginy dels seus dits, molt acusat. Porta un bigotet negre i quan es troba davant d’una cosa que li interessa es queda mirant fixament i es refila la punta del bigoti com si donés corda a un rellotge de butxaca. Té un pèl tan arrissat que si hom es troba al seu costat quan se’l refila es sent un sorollet sedós i caragolat.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. A rama de sol: quan el sol està a punt de pondre’s (Empordà) DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada