Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

19 de maig 1918

dissabte 19 maig 2018

Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella musica del Dant:

                             … sì dolcemente,
che la dolcezza ancor dentro mi suona.

 

Llarga conversació amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba inteerior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.

Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquillitat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs —diu— no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.

Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.

—Potser —diu Frigola— un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què estem parlant…

—¿Què enteneu per un règim psicològic amable?

—Vull dir —diu Frigola— alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.

 

Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies —o les nits— en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni), les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de maig 1918

dimarts 15 maig 2018

Tramuntana forta. La sento xiular del llit estant. Sense moure’m de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí fa tramuntana; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.

Davant d’aquest vent huracanat i irruent (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada i violenta, una naturalesa estàtica i quieta. La bellesa de les tempestes em produeix una repugnància física. Però cada any és el mateix. A les portes de l’estiu es produeix el vendaval inútil i frenètic. Si coincideix amb la maduresa del gra d’aresta, els danys poden ésser irreparables. Anys enrere, el meu pare veié com una tramuntanada se li emportava la collita de blat sense poder-hi fer res. El vent s’emportava els grans com una trista, blanca polseguera.

A la tarda veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d’un gat n’esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop —com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el cotxer ha quedat com xafat i resumit —com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà, amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s’hagués de posar a flotar en l’aire, d’un moment a l’altre. L’escolà, amb la creu alçada, té treballs per caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines aguantant-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent se n’emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de maig 1918

dilluns 7 maig 2018

Aquests últims dies ha fet calor, però la darrera matinada plogué dues o tres hores. A la tarda, la barreja de la xafogor de la terra i de la frescor de l’aire és deliciosa.

Vaig al mas per la carretera del cementiri. De Morena estant, es veu un gran panorama: els Pirineus al fons, blancs, sobre un cel immens; les muntanyes de Montgrí a mitjan terme; entre aquestes muntanyes i les del fons es fa una enorme concavitat sobre la qual flota un aire rosat, el mateix color que tenen les petxines: és l’aire de la mar del golf de Roses; a primer terme, l’Empordà Petit és com una miniatura dibuixada, precisa.

La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge —paral·lels a la mar— fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts, enllustrats, i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?

A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra— estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada