Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la Vida de Nietzsche de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.
Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid; els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps —un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.
Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant del caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.
El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina —que es lloga per a aquesta feina. Se’l veu pels cafès, ben guindat, oratori i optimista —sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, i sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.
De petits, davant dels pots de confitura o del cistell de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.
Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.
Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.
La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.
Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit —a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.
La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Té raó Pla:només resorgiten i tenen rancor els que no tenen salut. Ser feliç i despreocupat costa quan tens un all o una ceba. Justament és quan es té la grip que les parelles acostumen a trencar. Que Pla faci totes aquestes reflexions quan té la grip no és casualitat, doncs.
Quan era jove em volia menjar el món, però ja se sap: “Tota la vida esperant que passi alguna cosa i l’únic que passa és la vida”.
El millor és desitjar les bones accions divertides, com participar en aquest blog.
El “jo, només jo, sempre jo” és al que sembla que es refereix amb aquest “sentit moral” que deixa “de funcionar gairebé instantàniament”, mogut per l’egoisme. El que Pla escriu avui seria una manera de redimir-se’n.
regorgiten, vull dir. Avui escric des del mòbil, perquè a casa no hi ha llum.
Llegeixo al post d’avui: “Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida”
Josep Pla, ho sap tothom, era un admirador dels moralistes francesos del divuit: Chamfort, Vauvenargues, La Rochefoucauld… i deia que el punt més alt de la literatura s’havia assolit amb ells. I admirava això d’escriure sentències en frases curtes, que és el que practicaven els cafards. (Tot i que ja sé que parlar d’amiració referint-se al polígraf de Llofriu és, com a mínim, molt agosarat). El senyor Pla em recomanava llegir “aquesta tropa” i també, entre d’altres, Lautréamont. Un dia parlàvem d’aquest últim, i li vaig portar escrit un pensament que em fa pensar molt en el que llegeixo al post d’avui. Diu Lautréamont: “L’home que fos capaç d’inventar un pecat nou, seria venerat en la vida privada i cremat a la plaça pública.”
Estic d’acord amb l’Helena Bonals: participar en aquest blog és… divertit.
Josep,
Al primer curs de la carrera ens va dir un professor que la poesia no pot ser divertida, que divertit és anar de copes. Però en un altre curs, ens van dir que Gabriel Ferrater afirmava que la poesia n’és, de divertida. No sé amb qui em quedo. En el comentari que he fet només he agafat les paraules de Pla, per quedar-me amb el millor, les bones obres i el que és divertit. El que sí que crec és que aquest blog és apassionant.