14 de març 1918

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el Glosari de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el Glosari molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes.

Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència —el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència— no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l —que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a quedar-me, assegut, a la riba. La lectura de les novel·les de Baroja —que he devorat, abundantment, aquests últims dies— m’ha arrasat els pocs gèrmens d’acció que tenia. Baroja és un antiafrodisíac molt actiu. És un místic —desproveït del charme flotant, imaginatiu, que sovint els místics tenen. En aquest sentit, aquestes lectures m’han fet molt de mal. Potser de jove no s’han de llegir aquests llibres furiosament ascètics —o almenys convé alternar-los amb algun llibre il·lusori, pornogràfic.

 

La franquesa empordanesa. — Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En creuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:

—Que és estrany! Tan franc que semblava…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

2 Respostes a “14 de març 1918”

  1. HelenaBonals escrigué:

    “Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes”: com Pessoa i Kafka, de nou, Pla va haver de treballar, tot i que en el seu cas fos escrivint. Sembla així el prototip d’escriptor, més que d’artista, del segle XX, . Sempre està bé que les persones no serveixin només pels llibres. Però, personalment, qui escriu això preferiria poder participar en aquest blog més sovint!

    Al paràgraf següent el contrapunt: que no sigui massa artista no vol dir que quan el “riu passa” no es quedi “assegut, a la riba”. Ho sento, però com m’hi identifico! La “qüestió de si la concupiscència (…) no és un dels mòbils més potents de l’acció”: en tot cas hi ha qui diu que és la rivalitat entre les dones la que mou el món. Aquesta seria la veritable grip que ens agermana…

  2. Jaume Rosés escrigué:

    També la tinc, Helena, aquesta mania dels “massa artistes”, massa “violinistes” (“violinista” no és un adjectiu, però la imatge és més que extraordinària).

    Com comparteixo també la de tendència a “quedar-me assegut a la riba”. És el sentit del ridícul, que actua. I un sentit crític projectat als que fan esforços, reconeguts o no, per figurar.

    Ell sabia que era un escriptor, però es definia “periodista”, que sembla un grau inferior o més modest.

Fer un comentari