Com comparteixo també la de tendència a “quedar-me assegut a la riba”. És el sentit del ridícul, que actua. I un sentit crític projectat als que fan esforços, reconeguts o no, per figurar.

Ell sabia que era un escriptor, però es definia “periodista”, que sembla un grau inferior o més modest.

Al paràgraf següent el contrapunt: que no sigui massa artista no vol dir que quan el “riu passa” no es quedi “assegut, a la riba”. Ho sento, però com m’hi identifico! La “qüestió de si la concupiscència (…) no és un dels mòbils més potents de l’acció”: en tot cas hi ha qui diu que és la rivalitat entre les dones la que mou el món. Aquesta seria la veritable grip que ens agermana…