Mentre vaig formar part de la redacció de Las Noticias, el senyor Miró i Folguera em féu anar molt sovint a les reunions públiques o mítings dels diferents partits polítics. A La Publicidad m’he trobat en la necessitat de fer la mateixa feina. No és pas un treball gaire agradable, però és un treball que tot periodista hauria de saber fer. Així ho sostenia correntment el senyor Miró, i crec que tenia tota la raó. En aquest punt, en tot cas, no crec pas haver desaprofitat el temps. He sentit molts oradors —gairebé tots els oradors més o menys coneguts del país i sobretot els oradors polítics.
Per a un periodista proposat a fer la recensió d’un discurs pronunciat davant seu, hi ha dues classes d’oradors: els oradors fàcils i els difícils. Els primers són aquells que manifesten el que pretenen dir seguint una línia clara i precisa, que tenen el discurs al cap i exposen el raonament o estructura interna que conté i formulen el que volen dir d’una manera concreta, encadenada, lligada, equilibrada i dirigida a una finalitat concreta. Aquests discursos són fàcils de transcriure, intel·ligibles colpidors, inoblidables, segueixen una necessitat, en certa manera, imprescindible.
Hi ha, però, una altra classe d’oradors: els que es dispersen confusos i esbullats com una troca de fil en desordre, impossibles d’aclarir i d’entendre, plens de digressions —i de digressions de digressions— inaferrables, incongruents, deformats, de recensió irrealitzable. No vull pas dir que aquesta classe d’oradors no puguin tenir un moment brillant i divertit, un instant feliç, però aquests moments encara fan més fumosos i incerts els discursos mateixos. El treball que hom pot fer per aclarir-los, i si és possible organitzar-los, no dóna res de si. Fa l’efecte que l’orador, acabada l’exhalació del seu discurs, no ha dit, a la persona que l’ha escoltat, absolutament res.
En aquests temps que som, l’orador que per a un periodista encarregat de recensionar els seus discursos és el més fàcil, d’una facilitat més perfecta, és el senyor Cambó. Hi ha alguns oradors de segon ordre que fan un esforç per seguir aquesta línia. Són poquíssims. Tots els altres innombrables oradors són de la classe difusa i opaca, els seus discursos no tenen nervi intern, són creadors de foscor, d’inanitat, de no res. Per a un periodista, per més curiositat que tingui, són de recensió literalment impossible.
Davant d’un discurs de Cambó, el periodista que el segueix amb un paper i un llapis a la mà hi podrà estar o no estar d’acord, es podrà sentir indignat o convençut. No se sentirà mai indiferent. La peça d’oratòria serà considerada un fet. La recensió que en farà serà fàcil —per mica d’atenció que hi posi— i bastant perfecta. Així, aquest treball, dintre del periodisme, és de resultats molt diversos. Si hom té la desgràcia d’haver de recensionar exhalacions esbullades, confuses i inconnexes, el resultat serà, en el millor dels casos, ni figa ni raïm; en el pitjor, serà un pur galimaties de formulació difícil. Quan a la matinada arribeu a la redacció i us veieu obligats a emplenar el buit que us han deixat en les columnes d’última hora amb un original d’aquests, teniu uns treballs de Maria Santíssima per arribar a fer-ho. En canvi, quan us trobeu amb l’orador coherent, orgànic i lligat, la punta de la ploma us agafa una fluència insòlita, el que aneu escrivint apareix amb una coherència fàcil i no hi ha mai prou lloc a la secció habitual per encabir-hi el que heu escrit.
Fou en el curs dels meus primers treballs periodístics que vaig poder observar la figura del senyor Cambó llargament. Primer de tot em semblà un orador únic, excepcional, i no vaig comprendre per què un home en possessió d’aquesta gran qualitat podia tenir a Barcelona i en els ambients que freqüentava tants d’enemics. Vaig tenir ocasió d’observar, en el curs d’aquelles reunions públiques, els contactes de Cambó amb la gent. Quan es trobava davant de persones desconegudes, la posició de Cambó era sempre silenciosa, distant i freda —a diferència de tants polítics que en casos així adopten un aire de simpatia i de cordialitat bufonesca. Entre gent coneguda, apareixia de seguida el Cambó vehement, dominador i que discutia com si perseguís. Aquest era l’home que manifestava el seu propi temperament: era una força de la naturalesa. De vegades, en el curs de la discussió, s’acostava o passava alguna dona de presència autèntica. Cambó se la mirava —de vegades un moment. Quina manera tenia Cambó de mirar les dones! Quina naturalitat, quina mirada lliure i personalíssima, quina projecció dels seus ulls més directa! Cambó tenia uns ulls fascinadors, d’una complexitat extraordinària —diferents. Em sembla segur que tots els homes que tenen una personalitat tenen els ulls diferents.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Em sembla segur que tots els homes que tenen una personalitat tenen els ulls diferents”: això em fa pensar en el que vaig llegir en un llibre d’història de l’art sobre els ulls de Picasso, els ulls d’un geni, una mirada que no s’esborra. I diferents, naturalment, com ho han de ser quan hom és apassionat i individual, quan hom és artista, sobretot.