4 de març 1919

Joan Climent.

És un home d’una ironia gairebé imperceptible —i en aquest sentit em sembla un superbarceloní. Té molt bon gust. Cultura clàssica (llatí) molt ben administrada amb vista a la vida. Un dia em digué —ho vaig trobar molt curiós— que el que li ha donat més seguretat i confiança en la vida és saber el llatí. Catòlic —sense a penes creure en l’infern. Creu en el cel com un lloc de vida espiritual. El sentit de la vida és la perfecció individual. Escriu deliciosos epigrames. Es nega a publicar res. Creu que les passions poden ésser positives. Tradueix els poetes llatins, Villiers de l’Isle-Adam i Gautier. Ha renyit amb dos o tres vells amics perquè els sentí blasfemar. No el preocupa l’altra vida. Defensa els actes del culte extern, la confessió i la comunió com a esgraons de la perfectibilitat. Diu ésser partidari de fomentar totes les aspiracions: la primera cosa que hom abandona són les aspiracions si no resisteixen les proves que les més insospitades circumstàncies posen en el seu camí. És un conversador deliciós —una mica engavanyat per timidesa— i un gran amic. El seu gran clàssic és sant Francesc de Sales, fins i tot el més bleda i ensucrat.

Avui em deia que escrivint tinc un excés de mania geomètrica. No he pas comprès, amb claredat, el fons del seu pensament. Si vol dir que la meva prosa queda dura, poc greixada, desproveïda de languidesa i de caigudes d’ull, té raó. Si vol dir que la meva tendència —inassolible— a la claredat la perjudica, també.

 

Escriure. Generalment se sent a dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les quartel·les —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

2 Respostes a “4 de març 1919”

  1. Santi Montagud escrigué:

    Va ser un gran senyor de Barcelona. Tinc varies cartes d’ell que ho corroboren.

  2. Helena Bonals escrigué:

    “Creu que les passions poden ésser positives”, “Diu ésser partidari de fomentar totes les aspiracions”, explica Pla sobre Joan Climent. Això allibera una mica qui escriu això. Què pot tenir de negatiu, per exemple, la meva passió per aquest blog, amb el qual estimo i em faig estimar? Recordo que L’escanyapobres es subtitulava “Història d’una passió”, com a una cosa molt dolenta.

    Una bona aspiració és la de “Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell”: a banda de ser una referència evident a la poesia en prosa, també ho podria ser de d’altres disciplines, com el disseny gràfic. Dir el màxim de coses amb el mínim de paraules, o dir el que vols dir “de la manera més simple, directa, original i efectiva possible”, és allò que em guia quan m’hi poso.

Fer un comentari