12 de setembre 1918

El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques —blau tendre fresc— del cel.

 

És absolutament torbadora —només cal fixar-s’hi— la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible —un cabell.

 

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

 

En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser.

jocsflorals

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Una resposta a “12 de setembre 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    És de suposar que aquestes paraules dels Jocs Florals no li agraden per cursis, com diu en l’article a Destino que tractaven com a tals els Jocs Florals altres persones que no ell.

    Quan parla del canvi entre aquestes paraules i les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra, amb “El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser”, crec que es refereix, amb aquesta virtualitat, a la possibilitat que té la llengua de produir sinònims. Que són sempre producte de la creativitat popular, i que funcionen de manera metafòrica, virtual.

    A qui escriu això el castellà li costa sempre de digerir. Qualsevol paraula, com “vale”, és un principi de substitució lingüística imperdonable.

Fer un comentari