Arxiu de la categoria ‘universitat’

17 de gener 1919

dijous 17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de gener 1919

dilluns 14 gener 2019

Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta tartamudejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.

Quan en 1913-1914 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert —era molt miop i darrere els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir el cos rígid (com els cecs) i la mirada fixa—, donava la impressió d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós, i escoltava les puerilitats —en el millor dels casos— dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de gener 1919

divendres 11 gener 2019

Ara que com aquell que diu ja acabo la carrera, penso que d’estudiant hauré estudiat ben poc. No he pas conegut les darreries de l’època clàssica dels estudiants ni les seves sòrdides cases de dispeses, perquè la família, per evitar la corrupció dels temps i que els esculls de la joventut ens fessin naufragar, es traslladà a un pis de Barcelona, on hem viscut fins ara pràcticament com fills de família, discrets i relativament ordenats. Si no he conegut, doncs, les dispeses, conec però els cafès amb billars i taules de set i mig.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 de gener 1919

dijous 10 gener 2019

M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.

Divago per Barcelona. Al carrer de Pelai trobo Narcís Corominas i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època dels «Caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures —en aquell entresòl d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poblenou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.

 

Obro —amb una certa angúnia— els calaixos de la taula de la meva habitació. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives —de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot —fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.

 

La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals —però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de gener 1919

dimecres 9 gener 2019

Al matí, marxem a Barcelona gairebé tota la família: la meva mare, les meves germanes, el meu germà i la minyona —l’Angeleta. Fa un temps clar, viu, transparent. Des de la plataforma del vagó del tren petit veig el far, blanc i llunyà, amb les verdes pinedes, les Torretes, el pla de Palafrugell. Després, dins del vagó glacial, els vidres entelats de blanc, ple de fum, m’agafa una sonsònia indiferent. Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar.

A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta a tota la família fins al pis del carrer de Mallorca —Mallorca, 244, 2n 1a. Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis —pujada l’escala una mica obscura— em sembla incolor, inodor i insípid. I, a més, sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos —menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

A mitja tarda, per la rambla de Catalunya —el pis toca gairebé a la rambla de Catalunya— i la Gran Via vaig a la universitat —pati de la facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig —les mans a la butxaca, un cigarret als llavis— a la biblioteca del Col·legi d’Advocats, a la Casa de l’Ardiaca, davant de la catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar espès dels autos. Les dones són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les estanteries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord —com la fressa de la mar—, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada