Arxiu de la categoria ‘universitat’

6 de maig 1919

dilluns 6 maig 2019

Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la catedral, el Pi, Santa Maria), tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

 

.
En aquesta cambra de la dispesa no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, o el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer —una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions —una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre —desviació (?)— en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de maig 1919

dissabte 4 maig 2019

Diumenge. — Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la menor idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.

La memòria té recursos admirables per mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira —la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar amb obsessions persistents —que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit—, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.

Però tot això té un aire bastant sinistre.

 

Aquell vers de Victor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa:

Waterloo! Waterloo! Waterloo! Morne plaine!,

em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.

Empollar! Empollar! Empollar! Morne plaine...

Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, haig de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.

 

Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelai. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.

—No serà res… —em diu—. No serà res…

I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.

En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb pulmonia al llit.

 

El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent: el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 d’abril 1919

dimarts 30 abril 2019

Dimecres. — Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla en tota regla. Els hem hagut de descompartir. Discutien si el cafè que donen al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba —i que ara no recordo com s’anomena.

 

En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, una mirada que regalima, literalment, melancolia. De vegades m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant —d’un tracte exquisit.

 

Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibret de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset —un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’abril 1919

diumenge 28 abril 2019

Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)

—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!

—La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…

—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

 

A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

 

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

 

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’abril 1919

divendres 26 abril 2019

Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.

 

—De vegades la teva timidesa és tan visible —em deia avui Alexandre Plana— que dónes la impressió de creure que utilitzar les cames per caminar és una espècie de privilegi excepcional…

Això és molt ben observat.

S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.

 

La dispesa.

El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.

Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.

 

Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol és, com ja es pot suposar, considerable.

L’emoció ha repercutit al pati de la facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.

Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.

Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.

Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.

Els que tot just aprovarem —si no ens suspenen— estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.

 

Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle —si no fos, cas de produir-se, tan car…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada