Diumenge. — Matí de petites volves d’aigua glaçada. Un cel com esmerilat. Fredor insidiosa i desagradable. Havia d’haver anat a començar d’aprendre la instrucció militar a l’Acadèmia de les Drassanes. No hi he anat.
A la tarda, acompanyo Xavier Güell a casa seva —un pis sumptuós i sòlid del passeig de Gràcia. Té foc a la llar. A Barcelona, veure un foc a la llar fa una vertadera il·lusió. Quina delícia! Hi ha cases que, a la llar, hi tenen uns trossos de cartró imitant la llenya. A sota hi posen una bombeta elèctrica vermella. I ja està. Després baixo fins al monument a Colom, sota la pluja mansa.
A l’Associació Catalana d’Estudiants escolto la lectura d’uns capítols de novel·la de Vidal Jover. Escriptura romàntica: moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs… En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa. El patètic de Maragall ha estat considerat plausible. ¿De qui més?
Després, amb el dibuixant Elies (que firma els ninots «Apa»), esperit sarcàstic, el poeta Arús, el condeixeble Vidal i dos o tres xicots més, fem cap al Refectòrium. Els esquarteraments són variats i abundants. Embafament per excés. Tot gratuït i improvisat. Als barcelonins, però, l’observació objectiva de les coses no els diverteix gairebé mai. Necessiten la incisió malèvola fins a la sang —presentada, això sí, d’una manera bonària.
En els primers moments de la intoxicació, l’absenta dóna una sensació de fatiga i d’aclaparament, i al mateix temps una sensació d’ingravidesa.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquest “Tot gratuït i improvisat” em fa pensar en “Deuen pagar els papàs…”. Tot el text sembla interrelacionat, com passa moltes vegades. “Als barcelonins, però, l’observació objectiva de les coses no els diverteix gairebé mai”, després d’haver dit, referint-se a l’escriptura romàntica, que “En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa”. Pla, com sempre, cercant el terme mig.
En comptes de dir “m’he emborratxat”, el darrer paràgraf és una mostra de com la forma, allò indirecte, és important. Ja vaig explicar una vegada com a la carrera, perquè vaig fer una menció en filologia catalana, la Lídia Pons ens explicava, no recordo en quina assignatura, però de llengua, que Pla sol ser un exemple de com una frase pot continuar l’anterior sense un lligam exprés amb ella.
Això de la llar de foc falsa és com les cases on ningú llegia i es posava una col·lecció de cobertes sense res dins o com a molt una enciclopèdia, al moble del menjador. Ara ja no cal perquè existeixen els llibres electrònics i la Viquipèdia…