Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare —que ho comprèn tot— fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d’ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set! A més, m’acosto a l’alcohol amb una mena d’il·lusió que m’abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d’atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.
Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre Pernods autèntics (Pernod Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.
He conegut molts embriacs empordanesos: gairebé tots ells estan desproveïts de resistència davant del remolí oratori de la pròpia vanitat. No en conec cap que tendeixi al mutisme i a la gravetat. Són xerraires recalcitrants: beuen per xerrar i xerren per beure.
A Palafrugell, l’alcohol em fa canviar de vida. A Barcelona, em llevo de matí, per anar a la universitat i seguir el curs acadèmic. Arribar ací i llevar-me a les dotze en punt és indefectible. La taquicàrdia alcohòlica, l’excitació del cor, em produeix insomni. En la impossibilitat de dormir a la nit, haig de dormir al matí: no hi ha altra sortida. En aquests últims mesos això ha sovintejat tant que ha produït com una incisió profunda en la meva vida. De vegades sento… no sé com dir-ho…
De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la —per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer —res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent.
(En rellegir aquest darrer paràgraf veig que és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó. El que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana! La nostra intel·ligència, ben mirat, conspira sempre a favor del que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments, a favor de les nostres més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma de l’enteniment serveix per a alguna cosa més.)
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable”: el vici és com tastar una llimona, tan atractiva primer i després tan amarga. Això ens ho va dir un professor d’història de l’art davant d’un bodegó amb una llimona, i no sé per què ho vaig retenir. Aquest “trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible”: de l’eufòria a la depressió, com en un malalt mental.
La raó que dona per no llevar-se d’hora “és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó”: observa com es creu les seves pròpies mentides, el que fem tots alguna vegada.