El meu pare —fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme— ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel —que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.
La invasió primaveral és excessiva. Els carrers ja comencen de fer una mica d’olor de sota l’aixella. Passegem una hora per la part baixa del passeig de Gràcia. Els arbres han iniciat esplendorosament la florida. Borrissol verd-rosat tocat per la llum dels arcs voltaics. Hi ha una mica de lluna, les estrelles són borroses i llunyanes, la suavitat de l’aire és una pura delícia. La qualitat de l’aire de Barcelona, a la primavera, és una de les coses més agradables del país.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“La invasió primaveral és excessiva”: com pot ser excessiva la primavera? Recordo la Charlotte Bartlet de Una habitació amb bona vista dient alguna cosa així com que no n’hi ha mai prou, de bellesa. Però si tot l’any fos primavera suposo que ja no li trobaríem la gràcia… crec que passa en algun país.