8 de juliol 1918

En els pobles tothom es coneix, més o menys. I així, a les noses personals de la vida, s’hi afegeixen les que produeix la presència de l’altra gent, amb les seves inesgotables fantasies.

De sobte hom veu aparèixer, al carrer, successivament, els individus d’una família vestida de dol, coberts de draps d’un color d’ala de corb. Aquestes aparicions, sobretot ara a l’estiu, dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu, produeixen una sorpresa que molesta. Amb un davantal negre, les criatures, tan pàl·lides, semblen de l’hospici. Dins del sutge d’aquests draps, les dones grasses i deformes semblen encara més grasses i deformes: la pell els agafa una grogor malaltissa. Les dones flaques semblen canyes vestides. Amb la llum, la pols i la incúria difosa, els vestits i els barrets negres dels homes agafen un aspecte sinistre —un aspecte de resignació falsa, de guarda-roba. És inexplicable la capacitat que té la gent per aprofitar totes les ocasions d’accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l’efecte que el difunt se n’anà a l’altre món per no presenciar l’espectacle de l’endolament de la seva família.

La meva idea és que per portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners.

 

Gori, que deu haver llegit algun poeta d’ara —sospito que Juan Ramón Jiménez—, no semblava pas gaire entusiasmat, aquest vespre, al cafè, del que ell en diu la sensibilitat moderna.

—Figureu-vos —deia— que ens volen fer entusiasmar amb qualsevol fotesa, amb la més insignificant menuderia. Volen entendrir, amb això tan minso, persones que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla, ni davant del fet més greu. Aquests poetes tenen una sensibilitat tan delicada que quan passen per un carrer i veuen un vidre esquerdat en una finestra ja s’escalfen i no es poden contenir…

I després d’una pausa curta:

—Encara que també podria ésser que no s’escalfin tant com diuen… aneu-ho a saber!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Una resposta a “8 de juliol 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    No deixa res per verd, Pla. Es fica tant amb les “dones grasses i deformes” com amb dones flaques que “semblen canyes vestides”.

    Aquesta gent endolada “dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu”, genera de nou un contrast molt literari, és com si fes paradoxes, abstracció escrivint.

    I el contrast més fort: entre els qui accentuen “tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida”, i les persones que “que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla”. No sé per què diu que “per portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners”. És com per casar-se?

Fer un comentari