Aquesta gent endolada “dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu”, genera de nou un contrast molt literari, és com si fes paradoxes, abstracció escrivint.

I el contrast més fort: entre els qui accentuen “tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida”, i les persones que “que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla”. No sé per què diu que “per portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners”. És com per casar-se?