11 d’abril 1918

Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop, enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per comprendre-les, em digué:

—A vós us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. A veure si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove i vist morir els seus fills, i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. Se la considera dedicada —com a l’Edat Mitjana— a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància; tot hi és esbatanat i obert, i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns —en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Una resposta a “11 d’abril 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Suposo que Pla creu que l’home és redimible, perquè és escriptor, i per tant artista, i per això sap que l’art és la millor, potser l’única, manera de redimir-se.

    La Roseta Alta és un nou oxymoron, una contraposició d’un diminutiu i d’un adjectiu que indica l’alçada elevada d’aquesta persona, acompanyada de “planturosa”, aquesta contraposició s’escau a un personatge que és criticat i admès alhora. Que deu viure sola, vídua i amb els fills morts, però vol que els altres visquin acompanyats. Això seria “l’alcavoteria que potser tranquil·litza”. Quan hom escriu a vegades també es converteix en una alcavota dels personatges que surten en el llibre. I d’aquesta manera hom es tranquil·litzaria, es redimiria.

    A mi també m’ha despertat la curiositat això de “pels federals de Sant Feliu de Guíxols”. Mirant a la xarxa, es veu que en aquest poble han estat republicans federalistes molt de temps. “L’ex-alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat al Congrés del Partit Republicà Democràtic Federal, Pere Caimó, va proclamar la República Democràtica Federal el 4 d’octubre de 1869 i va liderar la revolta federal contra l’exèrcit coneguda com el Foc de La Bisbal”. Un altre polític que anava amb el lliri a la mà davant l’estat espanyol… aquest estat sí que no sap redimir-se.

Fer un comentari