Calella-Canadell.
Dos dies molt calorosos, de vents normals fluixets, nits de xafogor i d’entresuament. Aquesta tarda s’ha produït la tempestat elèctrica —el que els mariners i pescadors en diuen el grop. Em penso que hi ha dues espècies d’aquests grops: el grop pròxim, immediat, que es produeix a sobre mateix del lloc on us trobeu, que comença amb un terbolí o revoltura de vent, de direcció imprecisa, de vegades diversa, sovint de direccions contràries (gropada de vent), acompanyada d’un finimondo de trons i llamps sobre un cel de colors mortuoris i tètrics, d’un espetec de sorolls crepitants i secs acompanyats d’un seguit de ruixats fortíssims que sol acabar-se en forma de cua de peix, i el grop llunyà de gran visualitat atmosfèrica, però limitat a un simple espectacle d’efectes merament visuals. El grop d’avui ha estat d’aquests darrers.
A les sis de la tarda ha parat el vent. El mar ha entrat en una immobilitat total, en un silenci oliós. Del cantó de ponent el cel ha agafat una lividesa groga que ha posat sobre les coses immediates un color de rovell d’ou. En un moment determinat s’ha sentit un tro sord i llunyà, continuat, que ha durat gairebé dos minuts seguits. Un soroll ondulat que semblava que no s’havia d’acabar mai més. Després, un llampec ràpid, nerviós, frenètic, que ha creat com un esclat de llum verdosa en la vaguetat molt reculada del cel de ponent. Ha tornat a fer, de seguida, un altre tro seguit, no tan llarg, d’un volum més petit. Un altre llampec de menys intensitat i un altre de més reduït. Un altre tro sense forma, com un soroll que fuig i s’esvaeix. El cel ha anat perdent la lividesa, el color de rovell d’ou ha anat desapareixent i de sobte tot ha tornat al color de l’hora que és. Mentrestant han caigut quatre gotes justes, grosses, que han fet unes bombolles sobre la pols del carrer. Ha vingut una ramiola d’aire una mica més prim i fresc. Després, res. Ha estat un grop sec —com diuen els pescadors.
Durant tota aquesta operació —que deu haver durat una mica més de deu minuts i que en el lloc en què s’ha produït deu haver tingut els efectes normals— el mar s’ha mantingut en una immobilitat total, en un estat d’indiferència completa. Quan el grop ha entrat en la invisibilitat més absoluta, s’ha entaulat un llebetjol minúscul —el capvesprol,1 que deia el senyor Pere Jubert.
—Grops en terra, bonances en mar… —sento que diu un pescador a la taverna.
En tot cas, la realitat ha estat aquesta.
La nit ha tingut una mica menys de xardor. La matinada ha estat fresca.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- «Capvespral» –com apareixia en edicions anteriors– sembla una variant de «capvesprol», potser deguda a una errata en què coincideixen totes les edicions consultades. Si al manuscrit l’escriptura fos clara, també es podria creure que Pla ho va escriure així i, després, a les «Notes del capvesprol», optà per aquesta forma, vist que «capvesprol» sembla un mot més coherent amb aquesta classe de diminutius, paral·lel a «llebetjol», «ventijol», etc [↩]
Com pot un grop acabar-se “en forma de cua de peix”? És difícil d’imaginar. En tot cas, l’entrada d’avui sí que sembla limitada a “un simple espectacle d’efectes merament visuals”, comparada amb d’altres, però continua essent de la categoria pròpia de Pla, com es veu en aquesta comparació amb una cua de peix, per exemple. No cansa mai, Pla.