Faig un anar i venir ràpid a Palafrugell per parlar amb la família.

Mai no m’hauria pensat que la notícia caigués tan bé. La satisfacció sembla visible i general.

M’hauria agradat, en el curs d’aquesta estada, donar una volta per la població, acomiadar-me dels amics, anar, d’ésser possible, al mas. Però ni pensar-hi! Ha fet un dia endormiscat, somort, plujós, amb ruixats curts intermitents que han enfangat els carrers i han tancat la gent a casa. Aquesta cosa que tenen els pobles, que de vegades sembla que no hi ha ni una ànima. Així he passat tota la tarda a casa amb la família parlant —sempre amb la mateixa reserva de l’educació familiar— d’una cosa i l’altra. A pesar del llarg temps de què hem pogut disposar, ni el meu pare ni la meva mare no m’han donat cap consell. Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena —grossa o petita— en espectacle. La meva mare m’ha anunciat que em regalarà un paquet de jerseis —potser tres o quatre. El meu pare m’ha dit que em donarà els diners per tenir un abric gruixut i còmode i per comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.

—¿Vols dir que ha de ser tan grossa? —que jo li he dit.

—Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.

El meu pare ha fet la vida normal: havent sopat ha anat al cafè i ha tornat a les dotze en punt, com és habitual.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.