La Maria, una vella minyona que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:
—Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar els casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…
—Així a vostè, Maria —que jo li dic—, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…
—És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que es toquen en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?
Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
—No has tornat més al jutjat… —em diu rient—. ¿És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia?…
—Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…
—
Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…
—Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…
—Mira: si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que està fent, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text
Sobre això de la distància: és com en un quadre impressionista, de prop no hi veus res, només pinzellades. És veritat que l’amor de lluny és sempre més fàcil de practicar!
Jo no m’he casat mai, però em fa infinitament més il·lusió de sortir a recitar poemes. Sense pretendre amb això de dir que ho faig bé. Això de preferir un enterrament em sembla molt divertit. Els que tenen el trastorn bipolar també riuen als enterraments…
Les lliçons de justícia que trobem als mitjans actualment, en relació als presos polítics, m’han fet valorar més la carrera de dret. El Jaume Alonso Cuevillas genera passió. De prop, el funcionament del dret pot guanyar!
De prop, el funcionament de la justícia pot guanyar, d’acord. Però sembla que el que el senyor Balaguer té entre mans, més que justícia, és burocràcia i paper de barba. I diria que el “senyoret Josep” no hi veu gaire l’atractiu.
Molt ben observat, Ramon!