Arxiu per a febrer 2009

25 de febrer de 1919

dimecres 25 febrer 2009

Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la «Vida de Nietzsche» de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.

Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid. Els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps –un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.

Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant el caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.

.

El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina –que es lloga per a aquesta feina. El veuen pels cafès, ben guindat, oratori i optimista –sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.

Fàbrica de taps de suro (foto: Ajuntament de Palafrugell)

.

De petits, davant dels pots de confitura o dels cistells de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses –més importants.

.

Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.

.

Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.

.

La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa, esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.

.

Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit –a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.

.

La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.

24 de febrer de 1919

dimarts 24 febrer 2009

Dilluns. He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrera dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de «La Revista» –l’animador i l’ànima de «La Revista». Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà que alguna vegada feia cara d’irascible.

.

Darrera els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera. L’aire és suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa –amb verdositats de clova d’ostra– els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria –i, això, potser m’ho fa dir la set que tinc– entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de mes de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

.

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per a pagar l’Ateneu.

22 de febrer de 1919

diumenge 22 febrer 2009

Fa molt bon temps –inexplicablement bo, gairebé calorós. La roba us fa nosa. El cuiro del barret se us enganxa al front, al carrer hi ha un aire massa suau, tebi. En el camí de l’Ateneu, trobo Gich, estudiant de medicina. Em diu que va a Palafrugell a passar el Carnaval. No em tempta pas d’anar-hi. Penso poc, en realitat, en Palafrugell. No tinc temps. Àdhuc les persones com jo, tan desvagades, quantes coses no fan per falta de temps!

A la biblioteca, treballo en la traducció de Renard. És difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen fruir furetejant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!

Havent dinat em quedo una estona al pis. Les noies han marxat al col·legi. Una gran calma. Els sorolls del carrer arriben esmorteïts. Faig el cafè a la meva taula –és una feina agradable– i llegeixo. La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera –com ho diré?– objectiva. Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit.

A darrera hora de la tarda, al Lyon d’Or, amb Xavier Güell. En dues o tres taules hom discuteix acaloradament. Els qui parlen cridant discuteixen la situació general i les vagues en curs. Els qui parlen baix s’ocupen de la revifalla de la grip. Hi ha una revifalla de la grip. Güell em diu que no val la pena d’amoïnar-s’hi i que només es mor un cop. Els enamorats –Güell s’ha enamorat d’una senyoreta molt elegant, alta i prima– són valents.

Sortint del cafè enfilem el carrer de Sant Pau. Volem veure la situació de la ciutat. A mesura que anem caminant, el formigueig humà del carrer creix. La porta de sortida d’un cinema sembla que vomiti gent. A les cantonades torren castanyes: hi ha persones estintolades al carrer que mengen castanyes i cacauets. Els petits aparadors, amb les plates de mongetes bullides. El soroll de les boles de billar dels bars i dels cafès. Es veu un grup d’homes que sobreïx de l’angle d’un paravent. Deuen jugar al set-i-mig. Els cartells de toros, a les parets –residus de l’estiu. Les parelles, que entren a les portes de les escaletes. Les peles de taronja del carrer. Les llums tristes i vagues dels pisos. La taca blanca d’una roba penjada en un balcó… Enfilem el carrer de la Cadena. No hi ha pas tanta densitat ni tanta llum com al carrer de Sant Pau. La gent és més pobra, el carrer és més ombrívol, les escaletes, més sòrdides i fosques. Les dones de les voreres són unes velles. Una opressió irreparable –que té un punt de tètric. Una nena amb un càntir d’aigua –les faldilles com un esquellinc. En passar per davant d’una determinada casa –que vaig freqüentar anys enrera– penso en el menjador, en aquella senyora tan grassa asseguda sempre al balancí –aquella senyora que es feia pentinar havent sopat per una pentinadora vella– i les parets amb un paper violaci plenes de retrats de família. Penso en aquelles cares dels retrats –en aquell aire anònim i misteriós de la gent.